Bye bye facebook

fb1

Ens queixem continuament dels nostres governs però, tenim un compte al facebook. Ens queixem de que la Societat contemporània s´ assembla cada vegada més a aquella que G.Orwell va descriure a 1984 però, tenim un compte a twittter i un altre a instagram.

 
Molts observen amb terror i incredulitat com noves forces polítiques i líders populistes avancen sense escrúpols trepitjant tot el que es posi al seu camí i molts altres utilitzen les xarxes socials per a denunciar el que no s´ atreveixen a denunciar al carrer, allí on es van lliurar les grans batalles per a aconseguir els “avanços” que la societat actual està deixant perdre per escudar-se en l´ anonimat. Tenir una xarxa social ens fa sentir que som jutges de les vides dels demés i dictaminem contínuament sentències sense pensar en les conseqüències. Ja no ens importa la veritat, la societat està cada vegada més habituada a la mentida i és la mentida la que molts utilitzen a través de les xarxes socials per a captar adeptes a les seves corrents “polítiques”, “socials” o de “religió”…o “fé”. Sols els més forts escapen a aquestes continues farses i, per conseqüència, acabaran sent estigmatitzats per una societat que dia rere dia va perdent el sentit comú i el respecte.

 
Què seria “Facebook” sense els milions d´usuaris? què seria del seu “creador”? hagués acaparat tanta riquesa en tan poc de temps? Hagués aconseguit crear quelcom diferent demostrant la seva intel·ligència per a l´avanç tecnològic de la Societat?

 
Cada dia rebem més i més noticies falses de mitjans de comunicació més que dubtosos al “mur” de “facebook”. Amb aquestes noticies ens llevem tots els dies; agafar el mòbil per veure què i qui ha publicat al “facebook” durant la nit té més interès que la sortida del sol o el despertar de la nostra parella o dels nostres fills. Aquestes falses noticies es propaguen com el pitjor dels virus buscant una víctima a qui infectar. Quantes morts pot haver causat eixe remei miraculós contra el càncer que tantes vegades hem llegit i que tracta de alimentar-se diàriament única i exclusivament de sucs d´una fruita afrodisíaca que creix en una illa perduda de la Indonèsia?… noticies de la nova vacuna del càncer de pulmó, de pròstata, de pit… falses esperances i manca de respecte per a tots aquells, familiars i malalts, que lluiten diàriament contra aquesta malaltia. Quantes morts hauran provocat aquestes mentides? …almenys, si és veritat que de càncer no hauran mort però si per la imprudència d´ algú que no té cap vergonya ni pudor en crear noticies falses i que, lamentablement, tots i cadascun de nosaltres compartim amb les nostres “amistats”. Som culpables d´expandir un virus imparable.
“Segons l´article 8764/23a, no dono permís a facebook a compartir ni fer ús de les meves dades i material fotogràfic……bla,bla,bla.” Qui es pot creure tot això si quan vam accedir a la xarxa social vam donar permís a tot?. Vam cedir el nostre “jo”, el nostre “ego” a un tercer que desconeixem. A partir del nostre primer “click” vam acceptar ser vigilats, observats, manipulats per un ésser superior, irreductible i misteriós. Vam acceptar que les nostres dades fossin d´intercanvi i venudes al millor postor per a que els governs puguin observar-nos però tots seguirem publicant als nostres “murs” que estem llegint 1984 de G.Orwell. Suposo que el nom de “mur”, “wall”, ja és suficientment descriptiu de la presó entumblr_masbephbnb1qlxr40o1_1280 la que nosaltres mateix vam entrar.

 
1984“1984”de G.Orwell ; “Fahrenheit 451” de Ray Bradbury ; Futurs probables?… no, ja hi som a eixe mon. Estem controlats diàriament. Es comparteixen aquelles enigmàtiques frases de A.Einstein, Malcom X, Gandhi, P.Coelho….que possiblement mai van ser dites per ells. Rectifico, segurament les de Coelho si però, tens al teu abast les seves novel·les per a cansar-te d´aquesta “espiritualitat” que et guia per no sé quin camí. S´idolatren actors, futbolistes, periodistes, polítics….i, en aquesta vida, hauríem de ser nosaltres, sols nosaltres, amb els nostres coneixements i experiències, qui construïm el nostre camí. No ens cal un “like” ni que ningú comenti el nostre estat per a sentir-nos millor. Seu a vora mar o al cim d´ una muntanya i gaudeix de la immensitat de la natura, això és aire pur. Deixa´t mullar per la pluja i pren un bany al mar als mesos d´hivern. Escolta el soroll dels teus passos en trepitjar la neu, assaboreix un bes, una abraçada i el cantar dels ocells. No donis importància a que et felicitin pel facebook el dia del teu aniversari si després estaràs la resta del dia sol, sense pastís ni festa sorpresa. Busca el valor real de les coses i, sobretot, de les amistats.

 
Tots hauríem de ser iguals davant dels xarxes socials sense cap distinció de raça, sexe, orientació sexual, política o religiosa….tal i com passa davant la justícia però no, la justícia és la xarxa social i algú amb poder suprem decideix el què, com i quan. És censura una dona donat pit al seu nadó però es permeten símbols feixistes. Un estrany tribunal inquisidor de qui desconeixem les normes. El respecte que la Societat ha perdut es reflexa a les xarxes on, religiosos catòlics o ultracatòlics fan valdre noticies de mitjans de comunicació a fi per a propagar una tergiversada “Veu de Deu” , que diria Deu davant això? Suposo que faria de valer “el libre albedrio”, cosa que els seus seguidors han malinterpretat durant segles en una lluita de religions on les morts en comptabilitzen per milions.
Potser siguis un “facha” i tens un “àguila imperial” a la teva foto de perfil i amb això et creuràs amb el dret de ser jutge i executor perseguint a tots aquells que no comparteixen els teus ideals ni al teu idolatrat dictador. Possiblement i, amb la situació política actual, et centraràs en amenaçar de mort a independentistes catalans perquè ningú ni res et para els peus, perquè la justícia ja no és tan cega ni la seva balança està tan equilibrada com ens pensem i el respecte pels nostres semblants ja no té cap valor.

 
Pot ser ets un independentista com jo, tot i que no sóc català, perquè l’independentisme tambè ha existit al Pais Valencià. Lluito per uns valors tan vàlids, o no, com els del feixista. La gran diferència és que vull ser independent, vull creure en una societat justa, vull ser realment lliure i ser un ciutadà de món, on la meva bandera sigui la de casa meva. Vull respectar i que em respectin, vull que les persones tornin a pensar, que creixin amb els grans pensadors de la història, aquells que ja son ignorats per una gran part de la societat. Vull que la cultura i l´educació siguin l´eix principal de la societat, una societat nova, una societat que actualment ja no existeix. No vull seguir empresonat o no vull estar-hi. Vam néixer lliures i lliures tenim que ser. Mai amenaçaré de mort ni perseguiré a ningú que no comparteixi la meva forma de pensar però, lamentablement, sols per pensar diferent porto el segell del mal. Recordeu qui ens ha ensenyat la definició de maldat i qui i què ha inclòs tantes coses diferents a dintre de la seva definició.

 
Pot ser siguis un “independentista” i utilitzis les xarxes socials per a fer propaganda d´això que ignores o desconeixes però que et motiva en la lluita contra un estat opressor. Si ets tu aquest, et recordo que possiblement vas néixer durant la transició espanyola, si, la espanyola i no la catalana i, ara per ara, malgrat que no ens agradi, es mereix un respecte. Els nostres ideals han de transcendir a Estats, Repúbliques i persones, som lliures de pensament mentre ningú ens digui el què hem de fer i, quan això passi, ja no seràs lliure.

 
I, després de tot això, us voldria fer recordatori que les app de les xarxes socials son les que més espai ocupen a la memòria del telèfon i que les seves continues actualitzacions son cada vegada més grans, obligant-nos pel temps a canviar de mòbil. Indubtablement, tot està connectat.

 
Em retiro de Facebook. Començaré el període de desintoxicació i no serà fàcil deixar de xafardejar els perfils de les meves “amistats” però ho aconseguiré, estic segur d´això. M´ he incorporat a “Instagram”, eixa app que et fa sentir un gran fotògraf i on publico les millors instantànies de la meva vida. Ara que penso…possiblement l´ abandoni també aviat, tal i com vaig fer amb aquella app on pots llençar insults fàcilment sense que ningú et digui res, el twitter.

 
Sóc conscient que estic saltant-me les normes de la Societat actual i és possible que aviat rebi una trucada o la visita de la policia per a que em torni a registrar a les xarxes socials.
Sols espero i desitjo que el món desperti aviat, per les futures generacions i, no sols pel canvi climàtic, sinó per la herència social. Per cert, no es lluita millor contra el canvi climàtic compartint vídeos de Leonardo di Caprio.

 
“No, respondió Zaratustra, yo no doy limosna. No soy bastante pobre para eso”

 
Escoltem el xiuxiueig del silenci, tal vegada escoltarem la veu del nostre interior si encara no és massa tard.

 

Barcelona, 9 de Febrer de 2017

Werther

werther_color-798085

Dies de fred. Dies d´ hivern.
Dos amants. Jocs de mans, jocs de paraules i besos i abraçades de passió ardent. Secrets i paraules del pas del temps, del viscut i del no viscut. Un “t´ estimo” silenciat per un xiuxiueig a l´ orella i un petó mullat per les llàgrimes del “no dit” i el “no fet”.
Werther pot ser el què fem i el què no fem. Moltes paraules escrites a un destinatari equivocat. Moltes paraules ocultes a eixa persona que ens il·lumina la vida. Moltes paraules per a pocs fets perquè no és el mateix sentir que viure. És obrir el nostre cor, malgrat les ferides que pugui rebre, el que ens podrà guiar durant el camí de la vida. Podem decidir com viure, és la nostra llibertat però, viure del silenci no és una opció.
Goethe ens descriu a un pensador, un romàntic, un enamorat de la vida però, la expressió epistolar de la novel·la et fa veure que, malgrat la seva facilitat i mestratge per a descriure els sentiments més profunds de l´ ésser humà, Werther, el seu heroi, no tradueix el seu amor cap la persona que ha capgirat la seva vida fins l´ últim moment, fins a molt poc abans del tràgic desenllaç. L´ amor, tan difícil i complex d´ entendre, té una nova cara en aquesta història.

Però el “Werther” de J.Massenet té puns diferents, transformant a Werther en un personatge malenconiós i no tan ple de vida com ens el descriu Goethe. A l’ òpera ens intenten donar resposta a tots els dubtes i incognites que la novel.la ens proposa però ja el sabem tots, moltes vegades el que funciona a un llibre,no funciona al teatre, a l’ òpera o al cinema.
Què és l´ amor? Viuries o moriries per amor? Què hem de donar per amor, vida o mort? Què és per a Werther l´ amor si el seu silenci el porta a una obsessió i bogeria en una vida que s´ha transformat en dolor i més dolor? Qui diu que no va viure el que va decidir? Sempre serà millor mesurar les paraules i afrontar les conseqüències que mai no dir això del que no ens podrem penedir. La vida és això i molt més.

 

Werther viu una espiral d´amor que el porta a desitjar i complir el que ell creu el més correcte. Podrem, o no, pensar que les seves decisions son les més o menys correctes però son les seves, com les nostres son les nostres però, les paraules, per molt boniques que siguin se les porta el vent i els fets son els queden per sempre més. El desenllaç de Werther queda per sobre de tot el que ens ha fet arribar, per sobre de les seves meravelloses paraules, la seva convicció pel que creu com a única sortida al seu patir és l´ únic que ens delarge_hcpvo18vdentyph05sznfubaiidixa atònits i amb dubtes perquè, els fets son l´ únic que fan tremolar els nostres cors.

Això és lo gran de la novel·la de Goethe, el camí d´ un heroi, Werther.

Llegir “Les desventures del Jove Werther” m’ ha fet recordar una petita joia del cinema “Dead Poets Society” (Peter Weir,1989) i les paraules del professor “Keating”: “Seize the moment. Carpe Diem. Make your life extraordinary” . M´agrada imaginar que Werther es trobava entre els alumnes del professor keating perquè molts paral·lelismes podem trobar entre ambdós històries.

Hem de viure la vida perquè sols en tenim una . Lluitem pels nostres somnis, pels nostres desitjos i omplim les nostres vides de fets, de continguts, d´ equivocacions, de sentiments, d´ experiències…..de vida.
Malgrat tot, el xiuxiueig del silenci et pot fer trémer d´amor.

 

“Dead Poets Society” Peter Weir 1989

“Les desventures del Jove Werther” Johann Wolfgang von Goethe

“Werther” de J. Massenet al Gran Teatre del Liceu. Gener i Febrer,2017

Continuem amb Macbeth

img_20161007_194423

Una butaca buida és un buit al cor d’un possible espectador.

Macbeth ha mort. El Romanticisme ha mort però l’espectacle continua.

El silenci d’una sala. Tot comença un dia qualsevol d’un any qualsevol. Una sala buida. Una porta que s’obri a la llunyania i que polsa el botó que engega la maquinària. Les llums il·luminen la foscor absoluta i un centenar d’emoticones somrients donen inici a l’espectacle perquè, l’espectacle no s’inicia quan s’aixeca el teló sinó quan les portes de la Rambla s’obrin i el públic comença a entrar per les portes de la sala preparant el riu d’aplaudiments que esdevindrà en les hores següents i desembocarà en un mar d’emocions que perdurarà en l’ambient fins que es tornin a apagar les llums i es tanqui la porta amb clau esperant amb il·lusió el proper dia de funció.

dsc_0495

Els actors de la funció som tant uns com altres, els artistes com el públic perquè, aquell espectador que dorm durant quatre hores que dura l’espectacle és mereix un aplaudiment ben gran; aquell que intenta no dormir i remata al baló buscant la porteria contraria en la desesperació de marcar un gol a l’espectacle que veu entre somnis es mereix un aplaudiment ben gran; aquell que treu el mocador contínuament per a eixaguar-se les llàgrimes d’emoció es mereix un aplaudiment ben gran; aquell que gaudeix de l’espectacle amb ulls com a plats per no perdre ni un detall del que està veient i trenca a aplaudir a la més mínima aixecant-se de la butaca emocionat en acabar l’espectacle es mereix un aplaudiment ben gran….i, així seguiríem durant molta estona perquè veure les reaccions del públic durant una funció és també un espectacle.
L’òpera és cultura i hem d’estimar-la. Per mi, és aquesta la premissa per a qualsevol entitat cultural. La cultura val diners però reverteix a la societat amb uns valors que son d’un valor incalculable. Per quan volem que duri aquesta fàbrica d’emocions i valors? Com volem que sigui i a qui volem que arribi? Què hem de millorar i què hem de canviar? Què hem de fer perquè arribi a tothom? Què volem de la cultura i com la volem?
Els diners son necessaris perquè el Liceu té una maquinària interior que val molts diners i els diners no surten del no res. La cultura no és deficitària amb el context humà però si en el context sòcio-polític, contra què i qui hem de “lluitar”? La veu de la cultura no s’ha de permetre que es calli mai, és una veu crítica i ens fa més crítics i humans amb la societat que vivim, la història ho ha demostrat contínuament.

Cap butaca buida. Continuem amb Macbeth. El Romanticisme ha mort però reneix a cada funció per a omplir d’emocions el cor de l’espectador.

El teló d’acer baixa a poc a poc. Fa temps que l’últim espectador va marxar de la sala. Escoltes uns passos que paren sobtadament, el soroll d’una porta que s’obri. Les llums s’apaguen. La porta es tanca i es roda la clau. Passos de nou i en breu, silenci.

Fosa en negre.

Macbeth

 

dsc_0503

Des d’això que se’ns engoleix i sense l’aire que els nostres cossos necessita ens deixa, tots i cadascun de nosaltres, amb el que el seu cor dictamini, actuarà en conseqüència. És voluntat de l’esser humà deixar-se engolir per lo complex de la vida i sols amb la millor art i destresa, el més complicat dels cors es conquereix, perquè no es altre que l’amor el que la gran maquinària de la vida engrana. L’amor sempre victoriós en sortirà de totes les batalles.
És la frase de Macbeth a Banquo, “és menys un perill real que lo horrible imaginat”, un gran exemple del que pot motivar el retrocés, la derrota o la fugida davant una batalla així com també la lluita per afrontar els entrebancs que la vida mateix ens presenta en el camí a l’èxit, a la felicitat i a la satisfacció final. Però, quan diferents son els conceptes d’una mateixa paraula, l’amor. L’amor, sense dubte, és el més gran de tots els “mals”, lliure de portar-nos per camins inhòspits, capaç del millor i del pitjor però, valent és fer front a les fletxes de cupido perquè el cor ferit sempre queda, bé per la felicitat, bé pel dolor. Que gran és la bogeria!.
Era Papagueno un ésser atemorit per a aconseguir l’amor de la seva vida sense deixar una gota de sang en l’intent. Era Tamino un príncep valent que lluitaria per amor davant qualsevol mal que es creués al seu camí. És Macbeth un cavaller cec per amor incapaç de portar la sang de les seves víctimes a les mans però incapaç de rendir-se per l’obsessió del poder. És Lady Macbeth una dona enamorada sense escrúpols i controladora a qui la bogeria i el poder la portaran a la mort.macbeth
Després del petit tast de “La flauta màgica”, inaugurem la nova temporada 2016/17 amb “Macbeth”, un drama verdià amb el segell de Shakespeare. Difícil imaginar música per a un Shakespeare tan brutal. Amor, mort, bruixeria, venjança, remordiments, por, ambició, poder, bogeria, aparicions,…no, no és “Joc de Trons”, és Macbeth i, és que tot està inventat ja fa molts anys.
Gran escenografia de Christof Loy ambientada en el cinema negre i, en blanc i negre. Sensacions obscures, enganys i traïció…tal vegada la silueta de Hitchcock o bé una de les seves famoses incursions en pantalla podrem trobar-nos a les funcions. Un ambient angoixant per a una de les històries més dures i cruels de la literatura universal.
De vegades tinc enveja dels companys del cor on en escenografies com aquesta gaudeixen com un nen, actuant, cantant, ballant i sempre amb vistes espectaculars a platea. Tinc el cor inquiet! L’orquestra immòbil al fossat però gaudint cada nota i, nosaltres, la banda interna, a la nostra, pocs moments de protagonisme darrere de tota l’acció de la escena però espectadors d’excepció de l’acció entre bambolines, tècnics, sastreria, solistes i cor entre nosaltres, un luxe viure la pressió que significa estar darrere del que l’espectador veu. dsc_0483En qualsevol espectacle, cinema, teatre, òpera, concert…, l’èxit d’aquest serà essencialment quan l’espectador gaudeixi de totes les emocions que han volgut transmetre els artistes. Però, què és el que no veu l’espectador? Haurien de posar butaques a bambolines, seria un experiència única, un espectacle diferent, ple de tensió i,….humor. El que passa entre bambolines, es queda a bambolines.
El destí de Macbeth està escrit des de la primera paraula, des de la primera nota, des de que el teló s’aixeca. Us invitem a gaudir d’un espectacle com pocs es poden veure al liceu.

dsc_0481

No us oblideu, l’amor forma part de la maquinaria que mou el món però, el món necessita molts més Papaguenos que no pas Macbeth…la por no és un mitjà és un repte.
“Macbeth” de Verdi al Liceu.

Octubre de 2016.

 

 

 

Salvados una vez más

Hace poco más de una semana la Orquesta Filarmónica de Gran Canaria superaba una situación que la había puesto al borde del cierre, cierre que el Cabildo de Gran Canaria llegó a anunciar.
http://www.europapress.es/islas-canarias/noticia-cabildo-anuncia-cierre-orquesta-filarmonica-gran-canaria-caso-huelga-20160913113543.html
A través del hashtag #yotambiénsoyOFGC músicos de todas partes dieron apoyo, una vez más, a una orquesta española, y ya van muchas. Lo más preocupante ha sido el alcance de las noticias que acontecían en la isla. Poco o nada se ha tratado la noticia a nivel nacional, tan solo de forma provincial y los mismos músicos han tenido que trabajar para hacer llegar su voz a todas partes mediante plataformas como facebook. La ayuda de AMPOS(Asociación de Músicos Profesionales de Orquestas sinfónicas) ha sido también importante esta vez pero, las preguntas son las que lanzo, hasta cuando esta presión sobre la cultura y especialmente las orquestas españolas? Hasta cuando la intromisión de la política e intereses personales en la cultura? Esta vez ha sido la Orquesta Filarmónica de Gran Canaria, anteriormente han sido: la Orquesta sinfónica de Extremadura, Filarmónica de Málaga, Palau de les Arts, Gran Teatre del Liceu, Real Orquesta Sinfónica de Sevilla, Orquesta de Valencia, Orquesta de la RTVE, Orquesta de Córdoba…y la lista no deja de crecer, cual será la próxima?

cszb4qrwaaajkmi
Sin ir más lejos, mientras el hombre del tiempo hacía previsión de fuertes tormentas para la tarde del domingo 25 de septiembre en la ciudad de Barcelona, el periódico “El País” publica un artículo donde se informa que el Gran Teatre del Liceu necesita un aporte de 4 millones de Euros más para seguir con la actividad al nivel que lo está haciendo actualmente, puesto que los créditos pendientes empiezan a apretar poco a poco el cuello de la víctima. Curiosamente, esta noticia llega el día en que el Teatro Real inicia la temporada en la que celebra su 200 aniversario y, cuyo poder mediático está encumbrando al Liceu en todos los aspectos, es esto causa de la diferencias políticas existentes entre Madrid y Barcelona? La rivalidad en la cultura debería de servir para mejorar los dos Teatros de Opera del estado y no para poner a uno por encima del otro. La cultura no atiende a razones políticas puesto que se trata de conocimiento que ha de llegar a todos y cada uno de los ciudadanos. No existe la nacionalidad en la cultura puesto que ésta es un bien de la humanidad, cuando aprenderán todo esto los gobiernos?
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/09/24/catalunya/1474743198_251224.html

Finalmente, la Orquesta Filarmónica de Gran Canaria logró evitar cualquier mal mayor y evitar un situación fuera de lugar. La negociaciones dieron su fruto y la Orquesta sigue su actividad .
http://www.laprovincia.es/cultura/2016/09/23/filarmonica-recupera-normalidad/863901.html

 

Los presupuestos generales del estado para el 2016 se cifran en 351.856 millones de Euros.
4.000 millones € para sanidad que es el 1’136% del presupuesto total. 2.484 millones de € para educación que es un 0’705% del presupuesto total y 807 millones de € para cultura que es un 0’22% del presupuesto total. Estamos ante porcentajes realmente bajos. Aún así, muchos critican presupuestos de entidades culturales como el Teatro Real, el Gran Teatro del Liceu, Orquestas Sinfónicas, Danza, Museos, Escuelas de Música…..pensando que ese dinero está destinado a solo “pequeño sector” de la sociedad y que ese dinero estaría mejor aprovechado en otros sectores sociales. El político español nunca quitará de un sector para poner en otro, sencillamente será para pagar una deuda o para el bolsillo de alguien.
Qué es la cultura y para qué sirve? Esa es la pregunta que se debe de hacer todo ciudadano.
Mientras tanto seguiremos viviendo con la soga al cuello todos aquellos que nos dedicamos a la cultura.
Enhorabuena compañeros de la Orquestra Filarmónica de Gran Canaria!

Pluja 2016

dsc_0453S’anunciava pluja i va arribar. Es necessita la pluja perquè la sequera està amenaçant a molts indrets de Catalunya i, com no podia ser d’altra forma va arribar durant les festes de la Mercè. S’esparaven pluges fortes entre les 18h i 22h…i així va ser, amb una mica de retard però, el concert el vam poder fer. Bo, el concert no, l’assaig general amb públic. Almenys uns centenars de persones van poder gaudir de l’assaig i van respondre’ns amb calorosos aplaudiments. No va ser el moment màgic que envolta un concert o una funció però, tot i així, va tenir el seu caliu.dsc_0445
Un altra cosa és, voldria pensar en l’equivocació però em surt més el menyspreu cap a la nostra feina per part de l’organització del programa de concerts de la Mercè 2016. No criticaré la localització de l’escenari del Moll de fusta però si diré que Barcelona és molt gran com per a disposar un escenari a escassos metres de la Ronda Litoral i del Passeig Colom on els nivells de soroll son elevadíssims dificultant el gaudir de qualsevol música, especialment, la nostra, “la clàssica”. Ja vaig llançar la pregunta al post anterior, què vol el Liceu de Barcelona? I, què vol Barcelona del Liceu?
dsc_0455Malgrat les inclemències del temps, nosaltres vam gaudir els nostres moments al “backstage”, paraigües, borses de plàstic i rialles.
Donem les gràcies a tots aquells que es van acostar expressament a veure l’assaig i que van ocupar la cadira fins que la pluja va fer acte de presència, gràcies a aquells que van parar el seu passeig pel port per a quedar-se a escoltar l’assaig, gràcies a aquells que van anar ocupant el poc espai del Moll de la Fusta per a gaudir de la música durant poc més d’un hora, gràcies a aquells que van quedar-se sota la pluja esperant l’inici del concert, gràcies a tots el que volien gaudir de la nostra música perquè la “clàssica” també té i ha de tenir el seu espai encara que sigui per a un públic minoritari, si és això el que pensen alguns però, minoritari o majoritari, es mereix un respecte, i nosaltres vam respondre amb la interpretació de dues peces del programa en versió de cambra, el vals de “Die lustige Wiltwe” F.Lehar i “Thaïs” Massenet.

img-20160925-wa0020

La pluja va espatllar un espectacle, que no ens espatlli ningú els propers.

Comença la temporada i amb ella l’espectacle i com diu la cançó de Queen, “The show must go on”.

Benvinguts a la nova temporada del Gran Teatre del Liceu 2016/2017

La Mercè 2016

baixa
Un any més, l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu es deixen veure en un dels concerts de les festes de la Mercè. Aquest any, a diferència dels darrers, serà al Moll de la Fusta el proper 25 de setembre a les 20h….. “si el tiempo lo permite”

_20160922_230756
El concert serà un recopilatori de fragments musicals que es podran gaudir aquesta nova temporada 2016/2017, tot just iniciada. La Flauta Màgica, Macbeth, Les noces de Figaro, Rigoletto…, deixaran el toc operístic a les festes de la Mercè.
Però, perquè sempre hi ha d’haver un “però” si el que es vol és millorar, quina és la posició del Liceu davant les festes de la ciutat de Barcelona? I, quina és la posició de Barcelona davant l’òpera o, millor dit, la “música clàssica”?
És ben trist veure sols un concert de “clàssica” a les festes de la Mercè. Aquest anys sols el Liceu, res de l’Orquestra de l‘OBC, tot i que ells van tenir el seu concert a la platja el Dia de la Música, el 21 de Juny . És realment la música clàssica una petita part de la cultura en general i, a més, elitista? Estem contribuïnt sistemàticament a que així sigui?
Barcelona omplirà els carrers, els parcs i places de teatre, música, dansa i, els museus obriran gratuïtament el 23 i 24 però, l’única inclusió al programa de la Mercè d’un dels equipaments culturals més importants de Catalunya, sinó el que més, és el concert del dia 25 i dues hores abans del acte per excel·lència de les festes de la Mercè, el Piromusical. Estem fent les coses correctament? Estem intentant buscar públic nou, crear públic jove, acostar l’ópera o la clàssica a tothom? Que vol Barcelona o Catalunya del liceu? Que volem nosaltres? Què? Qui? I Com?… O les preguntes de la humanitat, d’on venim? Que hi fem aqui? I cap on anem?

Ningú té les respostes perquè ningú ha fet les preguntes. Sembla que tots el projectes queden en el paper i poc més, en molts casos son compromisos polítics que es dilueixen en el temps com si mai haguessin existit, com pot ser passarà amb el nou projecte “Barcelona Obertura”, un nou projecte entre L’Auditori, el Liceu, el Palau de la Música i Ibercàmera, un nou projecte per a potenciar el turisme cultural i que, tal vegada, no vol arribar a tot el públic sino a uns quants. Ens oblidem dels Barcelonins, dels Catalans en general? Tal vegada, és a Barcelona a qui no li interessa la clàssica però, per contra, si que pot pactar amb el Barça que s’amplii l’horari del metro quan els partits del Barça siguin a última hora. No seré jo qui discuteixi això però, moltes funcions del liceu acaben a horaris on el servei de metro ja ha finalitzat, produint desercions als darrers minuts de la funció per a agafar l’últim metro o, per contra, encareixen el mitjà de transport dels espectadors. S’hauria de plantejar el liceu un horari més adequat per a les funcions?

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160916/41344527163/gonzalo-rodes-barcelona-falta-impulso-politico.html

Però seguim amb la pregunta principal, de veritat interessa la cultura a Barcelona? Les entrades a museus, teatre i sales de concerts estan per sobre de la mitjana europea, sense parlar del 21%IVA, afegeixo també, que no és més car anar a l’òpera que anar a un partit del Barça. De veritat que a Barcelona li interessa un turisme cultural com a moltes ciutats europees o prefereix seguir amb el turisme actual i convertir Barcelona en un gran parc temàtic de la festa, la vulgaritat, el consumisme i la borratxera?… És veritat que amb el preu de una entrada a platea del liceu en tens per a molts gintònics, malgrat el preu d’aquests en molts llocs de festa però, ha de ser l’excusa el preu de les entrades a platea? (hi han moltes zones on triar altres preus).
No, no hi ha cap projecte que no sigui aquell que doni beneficis econòmics inmediats. Ningú aposta actualment per un futur millor per a tots, ni molt menys en cultura pública, ni molt menys en educació pública , ni molt menys en sanitat pública, que son, baix el meu parer, els tres pilars fonamentals de la societat.

dsc_0438

Nosaltres, el Liceu, tal vegada hauria de començar per mirar projectes de futur, projectes per al que està creant, perquè no pot tenir un Maserati(per dir quelcom) per a que faci bonic darrere de les vidrieres dels Amics del Liceu. Mil possibilitats hi han i no totes pasen per un Rocambolesc o una Opera Samfaina, que tot sigui dit de pas, tot i ser una molt bona idea i que dona molts bons resultats, pot ser ben curiós que qui faci cua per a un gelat o per a la Opera Samfaina no s’adoni que està a la vorera d’un teatre d’òpera, ja que en mirar a l’edifici sols veurà oficines, oficines i oficines. Tal vegada ens oblidem del que el liceu pot donar, cultura i, la cultura és això que impedeix que ens matem pel carrer, tot i que, desgraciadament, està passant cada vegada més, serà perquè es perd la cultura?
Què vol ser el Gran Teatre del Liceu quan sigui gran? I, com el vol ser?

Suposo que el liceu també obrirà portes el 23 o el 24 com molts dels museus de Barcelona. Sinó…tal vegada el proper any!

Benvinguts a la nova temporada del Liceu i que gaudiu del concert de la Mercè, nosaltres el farem!

_20160922_230849