Un viatge a les estrelles

3002814

Aquest no és el mon que esperàvem.

 
Sempre ens van dir que el futur estava a les nostres mans o, almenys, això deien molts: “- les properes generacions seran les encarregades de construir un mon millor” ; però, ens van deixar una herència que no és nostra. Nosaltres no som culpables d’aquest present, tan sols érem nens i nenes que vam créixer en un mon governat per adults que el deformaven i destruïen al seu gust. Els nostres pares i mares ens van educar de la millor forma que creien, que els deien o que els deixaven, no en sóc qui per a jutjar ningú perquè tots eren presoners d´ un idealisme creat per a manipular. Què podíem demanar nosaltres aleshores? Ben bé érem molt petits i amb creus ens arribava a demanar atenció als nostres pares hipnotitzats per una pantalla de mobil. La solució més ràpida per a silenciar les peticions del menors eren hores i hores de televisió. No hi havia temps per a més, treball, treball, treball,…

 
A la meva classe érem 24 nens i nenes de futur, tots de diferent motlle però, això no era cap problema als tres, quatre o cinc anys… tots teníem els mateixos gustos per la diversió i això es veia quan s´ obrien les portes per sortir al parc o a la pista de Basket. La classe preferida de tots era psicomotricitat, pura diversió al gimnàs del col·legi, ja us el podeu imaginar. Cada motlle acabaria donant una personalitat diferent i el futur ens destinava a entendre’ ns per endressar la Societat i “salvar” el mon. Els professors van intentar any rere any consolidar el treball en equip, la bona entessa i el respecte però, una societat, cada vegada menys objectiva, el va corrompre.

 
“El futur està a les vostres mans”, ens repetien una i altra vegada. Jo us dic ara: “- Aquest no és el vostre futur. Vosaltres no heu imaginat mai aquest futur. Aquest és el nostre present i no és el que vaig imaginar de petita i vosaltres ho heu permés”.

 
Recordo que als meus cinc anys érem “la classe dels planetes”, així vam acordar anomenar-nos en un acte democràtic que ja voldrien tenir els polítics d´ aleshores. Vam imaginar l´ espai infinit; era quelcom que no arribàvem a entendre doncs molts de nosaltres encara no érem conscients de que vivíem en un planeta anomenat la Terra, la nostra Terra i, que aquest donava voltes sobre si mateix, provocant els dies i les nits i que, per a complicar-ho encara més, aquest donava voltes al sol formant una el·lipsi( què dimonis era això?). Una volta al sol eren 365-366 dies i, aquesta volta ens donava les quatre estacions de l´ any. Quin conte més meravellós i increïble ens contaven cada dia del curs a la classe dels planetes. Recordo, encara amb la innocència d´ una nena de cinc anys, aquells meravellosos primers coneixements sobre l´ univers com també recordo la primera vegada que vaig veure el cel de nit. Va ser una nit d´ estiu a la muntanya, fora de tota contaminació lumínica. Quina màgia. El meu pare, amb qui vaig compartir aquell moment, em contava que per primera vegada em vaig callar uns minuts, diuen que era molt xerraire de petita, per a gaudir d´ aquell cel il·luminat de tantes i tantes estrelles i on es veia clarament la musa de molts escriptors de l´ antiguitat, la via làctia. Els meus ulls reflectien aquella immensitat incomprensible per a mi i la meva boca oberta era incapaç de reproduir cap paraula. Per mi, això era fruit de la màgia, malgrat que encara no entenia el que significava la màgia.
Aquell cel que em va deixar bocabadada era impossible gaudir-ho a la ciutat on vaig créixer, Barcelona. Poc o res podíem albirar a les nits. Ara sols ens queda la “lluna gris”. Una lluna sempre borrosa sota un mantell de pol·lució perpetua.

 
De petita volia ser tan gran com el meu pare i el meu pare em deia: “- no tinguis presa per créixer!”. Que n´ és de ben curiós que els nens volen ser adults per experimentar, per viure coses noves, per a d´ ells és una motivació diària arribar a ser grans com el papà i la mamà. Que n´ és de ben curiós que els adults volen tornar a ser nens per a fugir dels problemes de la vida. Ningú ens va donar la guia perfecta, ens van posar aquí, al camí i, ens van dir: “- Vinga, camina!”
Abans no érem culpables de res, érem nens, ara, en aquesta maleïda herència, som culpables de tot. “- Les noves generacions no ha sabut adaptar-se, evolucionar i construir un mon millor”, aquest és el nostre titular.
No sabria dir el moment precís en el temps on va començar a enderrocar-se tot. És evident que a la classe política i al “grup de poderosos” de l´ època dels nostres pares els molestava la possibilitat de tenir un “poble” que els pogués debatre i expulsar d´ un poder per al que no havien estat escollits. Aquesta va ser la seva premisa secreta. La recerca d´ un poder absolut els va portar a controlar tot això que dotés als ciutadans de coneixements i de possibilitats per a enriquir la raó. Van controlar l´ educació. Van donar excuses barates. Primer va ser l´ idioma, després els professors, després el temps d´ escolarització, després la religió, després els centres educatius, la infraestructura… a poc a poc van aconseguir enfrontar a les famílies i els centres educatius, els mestres i els seus projectes eren dubtosos. El respecte per la educació es va perdre. Nosaltres els nens no enteníem res d´ això, no enteniem de distinció de sexe, raça o religió i, entre tots els meus amics de classe sumaven més idiomes que un polític parlaria mai. Teníem una riquesa social que va ser esborrada per la pèrdua d´ objectivitat de les famílies. Els polítics van destruir l´ educació pública i van deixar l´ educació sols a l’ abast dels més rics.
Després va arribar el moment de la cultura. Els nens i nenes no entenen de distincions d´ entre la resta de nens o adults, és la societat, a mida que van creixent, qui els inculca, en moltes ocasions, valors equivocats. La cultura és això que evita que la nostra naturalesa violenta regni al carrer, malgrat que sempre ha passat en una part o altra del món. La cultura ens feia raonar, pensar, imaginar… A la literatura, pintura, cinema, música…a totes les arts van començar a donar-li el segell elitista i, a poc a poc, li van treure la utilitat pública. Van enverinar la cultura amb mentides i falsedats que van provocar el seu rebuig. Durant un breu temps es va convertir en entreteniment de la alta societat i, finalment, va arribar novament la censura. Poc després, el tancament de cinemes, teatres, museus, sales de concerts. El patrimoni més antic de la humanitat va quedar clausurat per la foça. Van envair les nostres llars amb la política de la por i ens van enganyar amb els seus càntics com les sirenes ho van intentar amb Ulisses.
Sols uns pocs vam aconseguir mantenir-nos fora de tot això. Vam tenir uns pares que van lluitar contra aquesta política opressora tot i que es van posar amb la soga al coll en moltes ocasions. Encara recordo quan van venir a casa un “grup d´ inspectors” a prendre nota de la nostra biblioteca. Sort que vam poder amagar la literatura que ens hagués posat en un compromís. Ja als meus divuit anys, trobar la filosofa de Platón, Marx, Kant, Nieztche o altres era una fita impossible. Recordo també les classes de violí, d’ amagades, amb la meva mare. Enyoro les duricies als dits que em provocava l’ alegria de tocar el violí.

 
Pocs vam aconseguir viure experiències amb el cine mut, la màgia d´ una història de Jules Verne, un passeig per la natura i respirar aire pur, assaborir el renéixer dels arbres a la primavera i de la meditació a vora mar. Pocs vam poder triar la música que ens agrada per que van voler limitar-nos des de petits, per sort, encara puc escoltar la genialitat de Mozart i les simfonies crítiques de Schostakovich, encara ploro quan escolto el final de “Le Bohème” de Puccini i encara em poso a ballar quan Louis Amstrong fa sonar la seva trompeta i Ella Fitzgerald, amb la seva veu, em deixa sense respiració.
Va ser un pla premeditat, que hauria de portar-se a terme en un periode llarg de temps però que al final aconseguiria la submissió del poble. Els poderosos va ser sempre poderosos. El futur ja no és cosa nostra, el present no és això que ens van fer creure que seria.
Som pocs aquells que no ens vam rendir mai a una societat manipulada. A dia d’ avui encara lluitem en silenci mentre esperem eixe geni que la història de la humanitat ha donat alguns cops per a treure a la llum la realitat i poder fer obrir els ulls de tots aquells que continuen escoltant càntics que captiven mentre els devoren per dintre.

 
Des de que era un “planeta” a la classe de meu col·legi sempre vaig imaginar un viatge a les estrelles i avui, mentre escolto el xiuxiueig del silenci vull imaginar que eixe viatge encara és possible. L´ edat ni ningú m´ ha tret mai el dret a imaginar, a somiar, sempre ha sigut la meva motivació dia a dia.

 

Sempre he sigut una nena lliure.

DSC_1364

Bye bye facebook

fb1

Ens queixem continuament dels nostres governs però, tenim un compte al facebook. Ens queixem de que la Societat contemporània s´ assembla cada vegada més a aquella que G.Orwell va descriure a 1984 però, tenim un compte a twittter i un altre a instagram.

 
Molts observen amb terror i incredulitat com noves forces polítiques i líders populistes avancen sense escrúpols trepitjant tot el que es posi al seu camí i molts altres utilitzen les xarxes socials per a denunciar el que no s´ atreveixen a denunciar al carrer, allí on es van lliurar les grans batalles per a aconseguir els “avanços” que la societat actual està deixant perdre per escudar-se en l´ anonimat. Tenir una xarxa social ens fa sentir que som jutges de les vides dels demés i dictaminem contínuament sentències sense pensar en les conseqüències. Ja no ens importa la veritat, la societat està cada vegada més habituada a la mentida i és la mentida la que molts utilitzen a través de les xarxes socials per a captar adeptes a les seves corrents “polítiques”, “socials” o de “religió”…o “fé”. Sols els més forts escapen a aquestes continues farses i, per conseqüència, acabaran sent estigmatitzats per una societat que dia rere dia va perdent el sentit comú i el respecte.

 
Què seria “Facebook” sense els milions d´usuaris? què seria del seu “creador”? hagués acaparat tanta riquesa en tan poc de temps? Hagués aconseguit crear quelcom diferent demostrant la seva intel·ligència per a l´avanç tecnològic de la Societat?

 
Cada dia rebem més i més noticies falses de mitjans de comunicació més que dubtosos al “mur” de “facebook”. Amb aquestes noticies ens llevem tots els dies; agafar el mòbil per veure què i qui ha publicat al “facebook” durant la nit té més interès que la sortida del sol o el despertar de la nostra parella o dels nostres fills. Aquestes falses noticies es propaguen com el pitjor dels virus buscant una víctima a qui infectar. Quantes morts pot haver causat eixe remei miraculós contra el càncer que tantes vegades hem llegit i que tracta de alimentar-se diàriament única i exclusivament de sucs d´una fruita afrodisíaca que creix en una illa perduda de la Indonèsia?… noticies de la nova vacuna del càncer de pulmó, de pròstata, de pit… falses esperances i manca de respecte per a tots aquells, familiars i malalts, que lluiten diàriament contra aquesta malaltia. Quantes morts hauran provocat aquestes mentides? …almenys, si és veritat que de càncer no hauran mort però si per la imprudència d´ algú que no té cap vergonya ni pudor en crear noticies falses i que, lamentablement, tots i cadascun de nosaltres compartim amb les nostres “amistats”. Som culpables d´expandir un virus imparable.
“Segons l´article 8764/23a, no dono permís a facebook a compartir ni fer ús de les meves dades i material fotogràfic……bla,bla,bla.” Qui es pot creure tot això si quan vam accedir a la xarxa social vam donar permís a tot?. Vam cedir el nostre “jo”, el nostre “ego” a un tercer que desconeixem. A partir del nostre primer “click” vam acceptar ser vigilats, observats, manipulats per un ésser superior, irreductible i misteriós. Vam acceptar que les nostres dades fossin d´intercanvi i venudes al millor postor per a que els governs puguin observar-nos però tots seguirem publicant als nostres “murs” que estem llegint 1984 de G.Orwell. Suposo que el nom de “mur”, “wall”, ja és suficientment descriptiu de la presó entumblr_masbephbnb1qlxr40o1_1280 la que nosaltres mateix vam entrar.

 
1984“1984”de G.Orwell ; “Fahrenheit 451” de Ray Bradbury ; Futurs probables?… no, ja hi som a eixe mon. Estem controlats diàriament. Es comparteixen aquelles enigmàtiques frases de A.Einstein, Malcom X, Gandhi, P.Coelho….que possiblement mai van ser dites per ells. Rectifico, segurament les de Coelho si però, tens al teu abast les seves novel·les per a cansar-te d´aquesta “espiritualitat” que et guia per no sé quin camí. S´idolatren actors, futbolistes, periodistes, polítics….i, en aquesta vida, hauríem de ser nosaltres, sols nosaltres, amb els nostres coneixements i experiències, qui construïm el nostre camí. No ens cal un “like” ni que ningú comenti el nostre estat per a sentir-nos millor. Seu a vora mar o al cim d´ una muntanya i gaudeix de la immensitat de la natura, això és aire pur. Deixa´t mullar per la pluja i pren un bany al mar als mesos d´hivern. Escolta el soroll dels teus passos en trepitjar la neu, assaboreix un bes, una abraçada i el cantar dels ocells. No donis importància a que et felicitin pel facebook el dia del teu aniversari si després estaràs la resta del dia sol, sense pastís ni festa sorpresa. Busca el valor real de les coses i, sobretot, de les amistats.

 
Tots hauríem de ser iguals davant dels xarxes socials sense cap distinció de raça, sexe, orientació sexual, política o religiosa….tal i com passa davant la justícia però no, la justícia és la xarxa social i algú amb poder suprem decideix el què, com i quan. És censura una dona donat pit al seu nadó però es permeten símbols feixistes. Un estrany tribunal inquisidor de qui desconeixem les normes. El respecte que la Societat ha perdut es reflexa a les xarxes on, religiosos catòlics o ultracatòlics fan valdre noticies de mitjans de comunicació a fi per a propagar una tergiversada “Veu de Deu” , que diria Deu davant això? Suposo que faria de valer “el libre albedrio”, cosa que els seus seguidors han malinterpretat durant segles en una lluita de religions on les morts en comptabilitzen per milions.
Potser siguis un “facha” i tens un “àguila imperial” a la teva foto de perfil i amb això et creuràs amb el dret de ser jutge i executor perseguint a tots aquells que no comparteixen els teus ideals ni al teu idolatrat dictador. Possiblement i, amb la situació política actual, et centraràs en amenaçar de mort a independentistes catalans perquè ningú ni res et para els peus, perquè la justícia ja no és tan cega ni la seva balança està tan equilibrada com ens pensem i el respecte pels nostres semblants ja no té cap valor.

 
Pot ser ets un independentista com jo, tot i que no sóc català, perquè l’independentisme tambè ha existit al Pais Valencià. Lluito per uns valors tan vàlids, o no, com els del feixista. La gran diferència és que vull ser independent, vull creure en una societat justa, vull ser realment lliure i ser un ciutadà de món, on la meva bandera sigui la de casa meva. Vull respectar i que em respectin, vull que les persones tornin a pensar, que creixin amb els grans pensadors de la història, aquells que ja son ignorats per una gran part de la societat. Vull que la cultura i l´educació siguin l´eix principal de la societat, una societat nova, una societat que actualment ja no existeix. No vull seguir empresonat o no vull estar-hi. Vam néixer lliures i lliures tenim que ser. Mai amenaçaré de mort ni perseguiré a ningú que no comparteixi la meva forma de pensar però, lamentablement, sols per pensar diferent porto el segell del mal. Recordeu qui ens ha ensenyat la definició de maldat i qui i què ha inclòs tantes coses diferents a dintre de la seva definició.

 
Pot ser siguis un “independentista” i utilitzis les xarxes socials per a fer propaganda d´això que ignores o desconeixes però que et motiva en la lluita contra un estat opressor. Si ets tu aquest, et recordo que possiblement vas néixer durant la transició espanyola, si, la espanyola i no la catalana i, ara per ara, malgrat que no ens agradi, es mereix un respecte. Els nostres ideals han de transcendir a Estats, Repúbliques i persones, som lliures de pensament mentre ningú ens digui el què hem de fer i, quan això passi, ja no seràs lliure.

 
I, després de tot això, us voldria fer recordatori que les app de les xarxes socials son les que més espai ocupen a la memòria del telèfon i que les seves continues actualitzacions son cada vegada més grans, obligant-nos pel temps a canviar de mòbil. Indubtablement, tot està connectat.

 
Em retiro de Facebook. Començaré el període de desintoxicació i no serà fàcil deixar de xafardejar els perfils de les meves “amistats” però ho aconseguiré, estic segur d´això. M´ he incorporat a “Instagram”, eixa app que et fa sentir un gran fotògraf i on publico les millors instantànies de la meva vida. Ara que penso…possiblement l´ abandoni també aviat, tal i com vaig fer amb aquella app on pots llençar insults fàcilment sense que ningú et digui res, el twitter.

 
Sóc conscient que estic saltant-me les normes de la Societat actual i és possible que aviat rebi una trucada o la visita de la policia per a que em torni a registrar a les xarxes socials.
Sols espero i desitjo que el món desperti aviat, per les futures generacions i, no sols pel canvi climàtic, sinó per la herència social. Per cert, no es lluita millor contra el canvi climàtic compartint vídeos de Leonardo di Caprio.

 
“No, respondió Zaratustra, yo no doy limosna. No soy bastante pobre para eso”

 
Escoltem el xiuxiueig del silenci, tal vegada escoltarem la veu del nostre interior si encara no és massa tard.

 

Barcelona, 9 de Febrer de 2017

Werther

werther_color-798085

Dies de fred. Dies d´ hivern.
Dos amants. Jocs de mans, jocs de paraules i besos i abraçades de passió ardent. Secrets i paraules del pas del temps, del viscut i del no viscut. Un “t´ estimo” silenciat per un xiuxiueig a l´ orella i un petó mullat per les llàgrimes del “no dit” i el “no fet”.
Werther pot ser el què fem i el què no fem. Moltes paraules escrites a un destinatari equivocat. Moltes paraules ocultes a eixa persona que ens il·lumina la vida. Moltes paraules per a pocs fets perquè no és el mateix sentir que viure. És obrir el nostre cor, malgrat les ferides que pugui rebre, el que ens podrà guiar durant el camí de la vida. Podem decidir com viure, és la nostra llibertat però, viure del silenci no és una opció.
Goethe ens descriu a un pensador, un romàntic, un enamorat de la vida però, la expressió epistolar de la novel·la et fa veure que, malgrat la seva facilitat i mestratge per a descriure els sentiments més profunds de l´ ésser humà, Werther, el seu heroi, no tradueix el seu amor cap la persona que ha capgirat la seva vida fins l´ últim moment, fins a molt poc abans del tràgic desenllaç. L´ amor, tan difícil i complex d´ entendre, té una nova cara en aquesta història.

Però el “Werther” de J.Massenet té puns diferents, transformant a Werther en un personatge malenconiós i no tan ple de vida com ens el descriu Goethe. A l’ òpera ens intenten donar resposta a tots els dubtes i incognites que la novel.la ens proposa però ja el sabem tots, moltes vegades el que funciona a un llibre,no funciona al teatre, a l’ òpera o al cinema.
Què és l´ amor? Viuries o moriries per amor? Què hem de donar per amor, vida o mort? Què és per a Werther l´ amor si el seu silenci el porta a una obsessió i bogeria en una vida que s´ha transformat en dolor i més dolor? Qui diu que no va viure el que va decidir? Sempre serà millor mesurar les paraules i afrontar les conseqüències que mai no dir això del que no ens podrem penedir. La vida és això i molt més.

 

Werther viu una espiral d´amor que el porta a desitjar i complir el que ell creu el més correcte. Podrem, o no, pensar que les seves decisions son les més o menys correctes però son les seves, com les nostres son les nostres però, les paraules, per molt boniques que siguin se les porta el vent i els fets son els queden per sempre més. El desenllaç de Werther queda per sobre de tot el que ens ha fet arribar, per sobre de les seves meravelloses paraules, la seva convicció pel que creu com a única sortida al seu patir és l´ únic que ens delarge_hcpvo18vdentyph05sznfubaiidixa atònits i amb dubtes perquè, els fets son l´ únic que fan tremolar els nostres cors.

Això és lo gran de la novel·la de Goethe, el camí d´ un heroi, Werther.

Llegir “Les desventures del Jove Werther” m’ ha fet recordar una petita joia del cinema “Dead Poets Society” (Peter Weir,1989) i les paraules del professor “Keating”: “Seize the moment. Carpe Diem. Make your life extraordinary” . M´agrada imaginar que Werther es trobava entre els alumnes del professor keating perquè molts paral·lelismes podem trobar entre ambdós històries.

Hem de viure la vida perquè sols en tenim una . Lluitem pels nostres somnis, pels nostres desitjos i omplim les nostres vides de fets, de continguts, d´ equivocacions, de sentiments, d´ experiències…..de vida.
Malgrat tot, el xiuxiueig del silenci et pot fer trémer d´amor.

 

“Dead Poets Society” Peter Weir 1989

“Les desventures del Jove Werther” Johann Wolfgang von Goethe

“Werther” de J. Massenet al Gran Teatre del Liceu. Gener i Febrer,2017

Continuem amb Macbeth

img_20161007_194423

Una butaca buida és un buit al cor d’un possible espectador.

Macbeth ha mort. El Romanticisme ha mort però l’espectacle continua.

El silenci d’una sala. Tot comença un dia qualsevol d’un any qualsevol. Una sala buida. Una porta que s’obri a la llunyania i que polsa el botó que engega la maquinària. Les llums il·luminen la foscor absoluta i un centenar d’emoticones somrients donen inici a l’espectacle perquè, l’espectacle no s’inicia quan s’aixeca el teló sinó quan les portes de la Rambla s’obrin i el públic comença a entrar per les portes de la sala preparant el riu d’aplaudiments que esdevindrà en les hores següents i desembocarà en un mar d’emocions que perdurarà en l’ambient fins que es tornin a apagar les llums i es tanqui la porta amb clau esperant amb il·lusió el proper dia de funció.

dsc_0495

Els actors de la funció som tant uns com altres, els artistes com el públic perquè, aquell espectador que dorm durant quatre hores que dura l’espectacle és mereix un aplaudiment ben gran; aquell que intenta no dormir i remata al baló buscant la porteria contraria en la desesperació de marcar un gol a l’espectacle que veu entre somnis es mereix un aplaudiment ben gran; aquell que treu el mocador contínuament per a eixaguar-se les llàgrimes d’emoció es mereix un aplaudiment ben gran; aquell que gaudeix de l’espectacle amb ulls com a plats per no perdre ni un detall del que està veient i trenca a aplaudir a la més mínima aixecant-se de la butaca emocionat en acabar l’espectacle es mereix un aplaudiment ben gran….i, així seguiríem durant molta estona perquè veure les reaccions del públic durant una funció és també un espectacle.
L’òpera és cultura i hem d’estimar-la. Per mi, és aquesta la premissa per a qualsevol entitat cultural. La cultura val diners però reverteix a la societat amb uns valors que son d’un valor incalculable. Per quan volem que duri aquesta fàbrica d’emocions i valors? Com volem que sigui i a qui volem que arribi? Què hem de millorar i què hem de canviar? Què hem de fer perquè arribi a tothom? Què volem de la cultura i com la volem?
Els diners son necessaris perquè el Liceu té una maquinària interior que val molts diners i els diners no surten del no res. La cultura no és deficitària amb el context humà però si en el context sòcio-polític, contra què i qui hem de “lluitar”? La veu de la cultura no s’ha de permetre que es calli mai, és una veu crítica i ens fa més crítics i humans amb la societat que vivim, la història ho ha demostrat contínuament.

Cap butaca buida. Continuem amb Macbeth. El Romanticisme ha mort però reneix a cada funció per a omplir d’emocions el cor de l’espectador.

El teló d’acer baixa a poc a poc. Fa temps que l’últim espectador va marxar de la sala. Escoltes uns passos que paren sobtadament, el soroll d’una porta que s’obri. Les llums s’apaguen. La porta es tanca i es roda la clau. Passos de nou i en breu, silenci.

Fosa en negre.

Macbeth

 

dsc_0503

Des d’això que se’ns engoleix i sense l’aire que els nostres cossos necessita ens deixa, tots i cadascun de nosaltres, amb el que el seu cor dictamini, actuarà en conseqüència. És voluntat de l’esser humà deixar-se engolir per lo complex de la vida i sols amb la millor art i destresa, el més complicat dels cors es conquereix, perquè no es altre que l’amor el que la gran maquinària de la vida engrana. L’amor sempre victoriós en sortirà de totes les batalles.
És la frase de Macbeth a Banquo, “és menys un perill real que lo horrible imaginat”, un gran exemple del que pot motivar el retrocés, la derrota o la fugida davant una batalla així com també la lluita per afrontar els entrebancs que la vida mateix ens presenta en el camí a l’èxit, a la felicitat i a la satisfacció final. Però, quan diferents son els conceptes d’una mateixa paraula, l’amor. L’amor, sense dubte, és el més gran de tots els “mals”, lliure de portar-nos per camins inhòspits, capaç del millor i del pitjor però, valent és fer front a les fletxes de cupido perquè el cor ferit sempre queda, bé per la felicitat, bé pel dolor. Que gran és la bogeria!.
Era Papagueno un ésser atemorit per a aconseguir l’amor de la seva vida sense deixar una gota de sang en l’intent. Era Tamino un príncep valent que lluitaria per amor davant qualsevol mal que es creués al seu camí. És Macbeth un cavaller cec per amor incapaç de portar la sang de les seves víctimes a les mans però incapaç de rendir-se per l’obsessió del poder. És Lady Macbeth una dona enamorada sense escrúpols i controladora a qui la bogeria i el poder la portaran a la mort.macbeth
Després del petit tast de “La flauta màgica”, inaugurem la nova temporada 2016/17 amb “Macbeth”, un drama verdià amb el segell de Shakespeare. Difícil imaginar música per a un Shakespeare tan brutal. Amor, mort, bruixeria, venjança, remordiments, por, ambició, poder, bogeria, aparicions,…no, no és “Joc de Trons”, és Macbeth i, és que tot està inventat ja fa molts anys.
Gran escenografia de Christof Loy ambientada en el cinema negre i, en blanc i negre. Sensacions obscures, enganys i traïció…tal vegada la silueta de Hitchcock o bé una de les seves famoses incursions en pantalla podrem trobar-nos a les funcions. Un ambient angoixant per a una de les històries més dures i cruels de la literatura universal.
De vegades tinc enveja dels companys del cor on en escenografies com aquesta gaudeixen com un nen, actuant, cantant, ballant i sempre amb vistes espectaculars a platea. Tinc el cor inquiet! L’orquestra immòbil al fossat però gaudint cada nota i, nosaltres, la banda interna, a la nostra, pocs moments de protagonisme darrere de tota l’acció de la escena però espectadors d’excepció de l’acció entre bambolines, tècnics, sastreria, solistes i cor entre nosaltres, un luxe viure la pressió que significa estar darrere del que l’espectador veu. dsc_0483En qualsevol espectacle, cinema, teatre, òpera, concert…, l’èxit d’aquest serà essencialment quan l’espectador gaudeixi de totes les emocions que han volgut transmetre els artistes. Però, què és el que no veu l’espectador? Haurien de posar butaques a bambolines, seria un experiència única, un espectacle diferent, ple de tensió i,….humor. El que passa entre bambolines, es queda a bambolines.
El destí de Macbeth està escrit des de la primera paraula, des de la primera nota, des de que el teló s’aixeca. Us invitem a gaudir d’un espectacle com pocs es poden veure al liceu.

dsc_0481

No us oblideu, l’amor forma part de la maquinaria que mou el món però, el món necessita molts més Papaguenos que no pas Macbeth…la por no és un mitjà és un repte.
“Macbeth” de Verdi al Liceu.

Octubre de 2016.

 

 

 

Salvados una vez más

Hace poco más de una semana la Orquesta Filarmónica de Gran Canaria superaba una situación que la había puesto al borde del cierre, cierre que el Cabildo de Gran Canaria llegó a anunciar.
http://www.europapress.es/islas-canarias/noticia-cabildo-anuncia-cierre-orquesta-filarmonica-gran-canaria-caso-huelga-20160913113543.html
A través del hashtag #yotambiénsoyOFGC músicos de todas partes dieron apoyo, una vez más, a una orquesta española, y ya van muchas. Lo más preocupante ha sido el alcance de las noticias que acontecían en la isla. Poco o nada se ha tratado la noticia a nivel nacional, tan solo de forma provincial y los mismos músicos han tenido que trabajar para hacer llegar su voz a todas partes mediante plataformas como facebook. La ayuda de AMPOS(Asociación de Músicos Profesionales de Orquestas sinfónicas) ha sido también importante esta vez pero, las preguntas son las que lanzo, hasta cuando esta presión sobre la cultura y especialmente las orquestas españolas? Hasta cuando la intromisión de la política e intereses personales en la cultura? Esta vez ha sido la Orquesta Filarmónica de Gran Canaria, anteriormente han sido: la Orquesta sinfónica de Extremadura, Filarmónica de Málaga, Palau de les Arts, Gran Teatre del Liceu, Real Orquesta Sinfónica de Sevilla, Orquesta de Valencia, Orquesta de la RTVE, Orquesta de Córdoba…y la lista no deja de crecer, cual será la próxima?

cszb4qrwaaajkmi
Sin ir más lejos, mientras el hombre del tiempo hacía previsión de fuertes tormentas para la tarde del domingo 25 de septiembre en la ciudad de Barcelona, el periódico “El País” publica un artículo donde se informa que el Gran Teatre del Liceu necesita un aporte de 4 millones de Euros más para seguir con la actividad al nivel que lo está haciendo actualmente, puesto que los créditos pendientes empiezan a apretar poco a poco el cuello de la víctima. Curiosamente, esta noticia llega el día en que el Teatro Real inicia la temporada en la que celebra su 200 aniversario y, cuyo poder mediático está encumbrando al Liceu en todos los aspectos, es esto causa de la diferencias políticas existentes entre Madrid y Barcelona? La rivalidad en la cultura debería de servir para mejorar los dos Teatros de Opera del estado y no para poner a uno por encima del otro. La cultura no atiende a razones políticas puesto que se trata de conocimiento que ha de llegar a todos y cada uno de los ciudadanos. No existe la nacionalidad en la cultura puesto que ésta es un bien de la humanidad, cuando aprenderán todo esto los gobiernos?
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/09/24/catalunya/1474743198_251224.html

Finalmente, la Orquesta Filarmónica de Gran Canaria logró evitar cualquier mal mayor y evitar un situación fuera de lugar. La negociaciones dieron su fruto y la Orquesta sigue su actividad .
http://www.laprovincia.es/cultura/2016/09/23/filarmonica-recupera-normalidad/863901.html

 

Los presupuestos generales del estado para el 2016 se cifran en 351.856 millones de Euros.
4.000 millones € para sanidad que es el 1’136% del presupuesto total. 2.484 millones de € para educación que es un 0’705% del presupuesto total y 807 millones de € para cultura que es un 0’22% del presupuesto total. Estamos ante porcentajes realmente bajos. Aún así, muchos critican presupuestos de entidades culturales como el Teatro Real, el Gran Teatro del Liceu, Orquestas Sinfónicas, Danza, Museos, Escuelas de Música…..pensando que ese dinero está destinado a solo “pequeño sector” de la sociedad y que ese dinero estaría mejor aprovechado en otros sectores sociales. El político español nunca quitará de un sector para poner en otro, sencillamente será para pagar una deuda o para el bolsillo de alguien.
Qué es la cultura y para qué sirve? Esa es la pregunta que se debe de hacer todo ciudadano.
Mientras tanto seguiremos viviendo con la soga al cuello todos aquellos que nos dedicamos a la cultura.
Enhorabuena compañeros de la Orquestra Filarmónica de Gran Canaria!

Pluja 2016

dsc_0453S’anunciava pluja i va arribar. Es necessita la pluja perquè la sequera està amenaçant a molts indrets de Catalunya i, com no podia ser d’altra forma va arribar durant les festes de la Mercè. S’esparaven pluges fortes entre les 18h i 22h…i així va ser, amb una mica de retard però, el concert el vam poder fer. Bo, el concert no, l’assaig general amb públic. Almenys uns centenars de persones van poder gaudir de l’assaig i van respondre’ns amb calorosos aplaudiments. No va ser el moment màgic que envolta un concert o una funció però, tot i així, va tenir el seu caliu.dsc_0445
Un altra cosa és, voldria pensar en l’equivocació però em surt més el menyspreu cap a la nostra feina per part de l’organització del programa de concerts de la Mercè 2016. No criticaré la localització de l’escenari del Moll de fusta però si diré que Barcelona és molt gran com per a disposar un escenari a escassos metres de la Ronda Litoral i del Passeig Colom on els nivells de soroll son elevadíssims dificultant el gaudir de qualsevol música, especialment, la nostra, “la clàssica”. Ja vaig llançar la pregunta al post anterior, què vol el Liceu de Barcelona? I, què vol Barcelona del Liceu?
dsc_0455Malgrat les inclemències del temps, nosaltres vam gaudir els nostres moments al “backstage”, paraigües, borses de plàstic i rialles.
Donem les gràcies a tots aquells que es van acostar expressament a veure l’assaig i que van ocupar la cadira fins que la pluja va fer acte de presència, gràcies a aquells que van parar el seu passeig pel port per a quedar-se a escoltar l’assaig, gràcies a aquells que van anar ocupant el poc espai del Moll de la Fusta per a gaudir de la música durant poc més d’un hora, gràcies a aquells que van quedar-se sota la pluja esperant l’inici del concert, gràcies a tots el que volien gaudir de la nostra música perquè la “clàssica” també té i ha de tenir el seu espai encara que sigui per a un públic minoritari, si és això el que pensen alguns però, minoritari o majoritari, es mereix un respecte, i nosaltres vam respondre amb la interpretació de dues peces del programa en versió de cambra, el vals de “Die lustige Wiltwe” F.Lehar i “Thaïs” Massenet.

img-20160925-wa0020

La pluja va espatllar un espectacle, que no ens espatlli ningú els propers.

Comença la temporada i amb ella l’espectacle i com diu la cançó de Queen, “The show must go on”.

Benvinguts a la nova temporada del Gran Teatre del Liceu 2016/2017