Feeds:
Entradas
Comentarios

Enhorabona companys

Imagen

 

Feia temps que no escrivia un post però penso que avui val la pena. 21 de Juny, dia de la música.

Enhorabona als companys de l´OBC. Avui s´ha viscut un espectacle únic a la platja de la Barceloneta. Qui diu que la “música clàssica” no agrada?….què millor sala de concerts que la platja en una calorosa nit d´estiu, si perquè quasi ja som a l´estiu.  2000 persones eren poques i d´una mitjana d´edat de 30, quin plaer!

No cal avaluar la qualitat, no cal avaluar el programa (operístic pràcticament!), sols cal dir que l´OBC sap el que hi ha que fer, acostar-se al públic, sortir de l´Auditori, sentir la caliu de la gent. L´OBC és ja l´orquestra de tots, el concert d´avui ho demostra.  Algú a l´Auditori sap que cal gastar diners per rebre diners. Pot ser, el concert d´avui no ha donat diners però donarà públic, publicitat, i estic segur que molts dels avui presents aniran a algun concert de la propera  temporada, una temporada atractiva i feta a mida per trobar a tots els públic, està l´exemple de la pel·lícula “The Artist” en música en directe.

Avui m´he sentit emocionat i he agraït moltes vegades dedicar-me a la música. Realment aquestes coses valen molt la pena. Fins i tot, sentia enveja de que el Liceu estigui desaparegut. Una verdadera llàstima, m´ha vingut al cap: “tants recursos, tantes possibilitats i totes menyspreades”…

Avui l´OBC s´ha guanyat un lloc entre els millors espectacles de l´estiu a Barcelona i espero que repeteixin tots els anys, mireu Berlin, Amsterdam, Londres…el públic i el Ciutadà ho agraeix.

Al mateix temps, el Liceu intenta omplir la sala per a les properes dues òperes…res a dir.

Companys de l´OBC, ENHORABONA.

Imagen

DORMS?

Imagen

Regles d´Or per a assistir a una funció d´òpera:

  1. Si no has dormit la nit d´abans, no vinguis a l´òpera
  2. Tria correctament el teu acompanyant. Assegurat que aquest t´ajudarà a no dormir-te i no et trairà.
  3. Si l´acompanyant que tries no ha dormit la nit abans, canvia´l o no vinguis a l´òpera.
  4. Valora que és més rentable, pagar per dormir o pagar per veure un espectacle.
  5. Deixa´t aconsellar per un expert en la matèria, no entris a la producció d´òpera que està en cartell en eixe moment, pots odiar l´òpera per sempre més.
  6. En cas que optis per incomplir els punts anteriors i decideixes vindre a l´òpera, el Teatre no es fa càrrec de les malalties derivades de l´espectacle.
  7. Si decideixes venir, no vulguis evitar lo inevitable, deixat portar per la son. Fas patir més si intentes evitar-ho.
  8. Si vas predisposat a dormir mai tries les primeres butaques, aquelles que estan més a la visió dels artistes, pots ser el centre d´atenció i provocar desànims entre els professionals.
  9. Si has vingut predisposat a dormir, avisa al teu veí de seient, no vulguis que interpreti malament la situació quan a poc a poc vas recolzant el teu cap en el seu muscle.
  10. Per sobre de tot, evita roncar.
  11. Intenta sempre dormir-te el més ràpid i de la forma més elegant possible, tots envejaran la teva facilitat. La experiència és un grau, demana consell als més experts en la matèria.
  12. Si la son arriba, no intentes mantenir els ulls oberts, tothom ja s´ha adonat que estàs més a prop dels braços de Morfeo que del teu seient.
  13. Has de valorar el teu estat de salut abans de venir a una funció, per culpa d´un atac de son pots patir un trencament del esternocleidomastoideo.
  14. Mirar al sostre del Liceu no és bona idea, no enganyaràs a ningú fent-los pensar que admires les magnifiques pintures, no es veuen, les llums estan apagades!

Al públic, li ho pots perdonar tot perquè a la fi venen a l´òpera per un sentiment, per afició, per plaer, per recuperar la son perduda, pel que sigui, però el públic és fidel i a ell ens devem. Què farem  si algun dia no hi ha públic?

Pel públic tan valent que tenim, que l´espectacle no pari mai.

Imagen

“La Sonnambula” de Vincenzo Bellini

27,28 i 30 de Gener i 1,2,4,5,8,9,11,14 i 17 de febrer de 2014

DIRECCIÓ MUSICAL
Daniel Oren

DIRECCIÓ D’ESCENA
Marco Arturo Marelli

ESCENOGRAFIA I IL·LUMINACIÓ
Marco Arturo Marelli

VESTUARI
Dagmar Niefind

IL·LUMINACIÓ
Friedrich Eggert 

COPRODUCCIÓ
Wiener Staatsoper (Viena) / Royal Opera House Covent Garden (Londres)

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

REPARTIMENT

Amina Patrizia Ciofi 27 i 30 Gen, 2, 5, 8, 11, 14 i 17 Feb
Annick Massis 28 Gen, 1, 4 i 9 Feb
Elvino Juan Diego Flórez 27 i 30 Gen, 2, 5, 8, 11, 14 i 17 Feb
Celso Albelo 28 Gen, 1, 4 i 9 Feb
Comte Rodolfo Nicola Ulivieri 27 i 30 Gen, 2, 5, 8, 11, 14 i 17 Feb
Michele Pertusi 28 Gen, 1, 4 i 9 Feb
Lisa Eleonora Buratto 27 i 30 Gen, 2, 5, 8, 11, 14 i 17 Feb
Sabina Puértolas 28 Gen, 1, 4 i 9 Feb
Teresa Gemma Coma-Alabert
Alessio Alex Sanmartí
Un notari Jordi Casanova

La letra pequeña

Imagen

“Street Scene” de kurt Weill és la òpera-musical que es representa aquest dies al Liceu. Ambientada en un dia calorós de Juny del 1946, època en la que la Societat Americana vivia moments esplèndids deguts a la recuperació econòmica després del crack del 29. Va ser als anys posteriors al 29 on la crisi social es va aguditzar i on, per exemple, la  tassa de parats va arribar al 25%. Va ser just al poc de l´inici de la Segon Guerra Mundial on l´economia dels EE.UU va començar la seva recuperació i als anys 40 quasi bé s´havia aconseguit baixar la tassa de parats al 0%.Tot i així, a l´òpera es troben fets com immigració, diners, violència, maltractaments, desnonaments, capitalisme agressiu,…que coincideixen amb el que venim a viure actualment, si més no, després de l´any 1945 el neoliberalisme va començar a expandir-se amb força i polítiques de reducció de pressupostos en el sector públic i les privatitzacions van iniciar el seu camí ja aleshores.

Estem patint les conseqüències d´un sistema econòmic que ha fet fallida ja fa molts anys i que ningú s´atreveix a dir que no hi ha tornada enrere. Una farsa muntada per un poder absolut que decidirà quan acaba aquesta situació i començarà el compte enrere per al proper període de crisi econòmic. Sense dubte, el següent període de crisi serà devastador. En aquesta crisi ha desaparegut la classe mitjana i a la classe baixa, que abans tenia un salari digne i aspirava a adquirir un creixement suficient per a arribar a la mitjana, se l´ha portat a l´extrem de pobresa absoluta. Tot en menys de cinc anys i, encara no veiem la llum al final del túnel. Tot i així, es diu que un moment de crisi és l´ideal per començar projectes….personalment, cada dia ho dubte més i més. Abans de començar un projecte fas un estudi d´abast Social perquè, si el projecte és ambiciós tindràs dos tipus d´ingressos, els directes i els indirectes. Actualment, no existeixen els estudis d´abast Social, sols hi ha un estudi únic i és econòmic. Amb la situació de recessió, retallades i baix consum, tot projecte està condemnat a morir abans de veure la llum. Tot té una “letra pequeña”.

Curiosament, avui diumenge llegeix una noticia interessantíssima sobre la cultura. Prefereixo que el llegiu i treure les vostres conclusions.

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/03/02/actualidad/1362234273_153861.html

En acabar de llegir l´article dues frases molt similars en venen al cap: “Quien olvida su historia está condenado a repetirla” o “los pueblos que olvidan su historia están condenados a repetirla”.

El Liceu ha rebut un crèdit de 6 milions d´Euros.

http://www.lavanguardia.com/cultura/20130201/54364978410/credito-liderado-la-caixa-aliviara-situacion-liceu.html

Tots sabem del rescat que han rebut el bancs espanyols. Tota la “letra pequeña” que finalment ha sigut descoberta per Brussel·les, el rescat dels bancs espanyols ho pagaran els ciutadans. El que ningú polític espanyol ha dit obertament, l´han dit des de Brussel·les. El deute públic segueix augmentant i es segueix retallant en el sector públic. No té sentit seguir un camí que no porta enlloc, és de sentit comú. Les privatitzacions que estan portant-se a terme, estan demostrant que son molt més cares que mantenir el sector públic com funcionava fins fa poc. Està clar que darrere de les privatitzacions hi ha interessos sinó, no té cap lògica. Sembla que estiguem revivint la època de “Street Scene”!!

Qualsevol pregunta que intento fer-me sobre el contingut de “la letra pequeña” del crèdit concedit al Liceu, els temors que en venen per les possibles respostes no em deixen ni menjar.

Pràcticament tothom té una hipoteca o crèdit, o els dos i, la dita de que el pis o el cotxe o similar és dels bancs fins que no finalitzi el pagament, és una crua realitat quan veiem els desnonaments que diàriament succeeixen i dels que tenim constància en els pocs mitjans de comunicació imparcials que ens queden. Es podria dir llavors què, actualment el Gran Teatre del Liceu és dels Bancs fins que finalitzi el “pagament” del crèdit? Tot i la importància d´aquesta pregunta en tinc moltes més al cap; com i qui acabarà pagant el crèdit? Quin poder de decisió tindran els bancs i entitats que avalen sobre les activitats del Liceu? Qui tingui que fer quadrar el números, ho farà. No hi ha diners reals, tot son números, xifres astronòmiques e incomprensibles per a una personal normal. Paper que no es veu però amb el que es trafica. Tot per a quadrar uns comptes que no quadren o que quadraran quan tinguin que quadrar.

Un projecte cultural ambiciós que podia créixer, que podia arribar a ser, difícilment veurà la llum en aquest context intern i extern. Estem parlant de cultura, on els diners i la política no haurien de tenir res a veure. Ja no es parla del valor incalculable d´una òpera de Mozart o la novena simfonia de Beethoven ( que el Cor i l´Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu interpretaran la propera setmana a l´Auditori). Ara, tot té un preu i amb tot es pot traficar. La cultura ja no és un pou del coneixement, és un “negoci” com qualsevol altre.

Ningú sabrà la “letra pequeña” del crèdit concedit però de ben segur que els bancs i polítics ja hauran traçat el camí a seguir. Possiblement el pròxim desnonament sigui al Liceu. Possiblement la cultura sigui el desnonament més tràgic  de la Societat Espanyola.

Per cert, aprofiteu per venir als dos dies que queden de representació de “Street Scene”….la música ajuda a passar una molt bona estona i a desconnectar de tots els problemes.

Imagen

 

“Street Scene” Kurt Weill

1,2,4 i 5 de Març de 2013

Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Director musical Tim Murray

Michael Boder

 

Nunca llueve a gusto de todos. Esta seria la frase que podría utilizar para describir las cuatro temporadas en las que Michael Boder ha sido director musical titular del Gran Teatre del Liceu.

Sin duda, no ha tenido la mejor época para hacer su trabajo y ha tenido que vivir momentos complicados como los actuales. Siempre se mostró tranquilo, sereno e independiente y esto no ha gustado a muchos. Otros, en cambio, han valorado más su trabajo al frente de la dirección musical.

Existen diferentes puntos de vista de lo que representa la figura del director musical y de cuál deben de ser sus responsabilidades. Pero lo que es seguro, es que todos pecamos de sabios en algunos momentos.

Humor inglés, carácter austríaco. Serenidad y paciente hasta límites que otros no podrían, sólo una vez le recuerdo abandonar el foso antes de tiempo echado maldiciones de camino a su camerino, para luego volver como si nunca nada hubiese pasado. ¿Tal vez ha sido eso?… ¿le ha faltado “puño de hierro”?.

Desde el lugar del director nunca ha dicho más de lo que tenía que decir, con pocas palabras ha conducido a la orquesta a momentos bellos como en “Parsifal”, momentos heroicos como en “Der Rosenkavalier” y momentos turbadores como en “Lulu”. Ha buscado nuevas experiencias como en “Le Gran Macabre” y retos como asumir, faltando poco más de un mes para su inicio, la dirección de “Der Freischütz” en sustitución del director musical anunciado en un principio.

Una temporada compleja la 2011/12, donde tuvo sus conversaciones con el director General para intercambiar opiniones sobre la situación actual. Lamentablemente, ha terminado con “Pelleas et Melisande”, una producción que “podía haber sido y nunca fue” y perdiendo una de las producciones que podrían recordarse durante mucho tiempo, “Die Frau ohne Schatten” en noviembre de 2013.

A su esfuerzo y empeño se le puede agradecer uno de los grandes eventos del “Gran Teatre del Liceu”, el concierto de “l´Ànima del Liceu”. Sencillamente por que cree en la fuerza de la música para sobreponerse a momentos tan difíciles como los que vive la Sociedad actual.

No podría dedicarle muchas más palabras por que no le harían justicia y, a veces, menos es más. Su “curriculum”, todavía corto, lo dice todo.

Una cosa si que le agradecemos, que al final de cada producción siempre nos haya invitado a una copa en el “bar de enfrente”…

 

Mucha suerte, Maestro. Esperamos verle pronto.

 

 

2008/2009  ….. “Salome” R.Strauss , Concierto a l´Auditori ( 3ª Sinfonia de Schumann, Concierto para viola de Bela Bartok, Concierto para Orquesta W.Lutoslawski)

2009/2010  …..  “Der Rosenkavalier” R.Strauss, “Pikovaia Dama” P.I.Tchaikovsky, “War requiem” B.Britten

2010/2011   …..  “Lulu” A.Berg, “Parsifal” R.Wagner, “Der Freischütz” C.M.Weber,Concierto a l´Auditori (“Nänie” Brahms,”Symphony of Psalms” I.strawinsky, “Daphnis et Chloé”M.Ravel), Concierto al Auditori ( Symphony N.5 A. Bruckner)

2011/2012   ….. “Le Grand Macabre” G.Ligeti, “Pelleas et Melisande” C.Debussy

Moltes raons hi han per a que un títol no sigui un èxit durant  la Temporada:

  1. És la estrena mundial d´una nova òpera i ningú es fia de les noves composicions. De vegades son fiascos complets que acaben espantat “al més pintat”.
  2. Des de el primer cantant fins l´últim dels músics i inclòs el director han destrossat la millor composició de la historia de la música. La causa?… l´alcohol, les drogues, a saber!!!??
  3. Que “Pelleas et Melisande” de Debussy, un obra mestra de l´impressionisme francès hagi passat sense pena ni gloria, després de 49 anys, pel Gran Teatre del Liceu és, sencillament, per què “Melisande” ja va morir abans de morir.

El entendre un obra és fonamental per a gaudir-la en tots els sentits. En l´òpera hi ha obres que sense una escena  la música és viva i autosuficient per a descriure tot el que el “llibret” o la situació (per reduir més la comprensió) pretén ensenyar-nos. Aquest “Pelleas et Melisande” de Debussy és una d´eixes obres mestres que en tancar els ulls i escoltar, pots construir la teva pròpia escenografia.

El Gran Teatre del Liceu pot ser hauria de lluitar per aspectes molt importants per assegurar que les properes generacions omplin el Teatre totes les nits sense tenir que regalar entrades.

El Liceu no pot actuar com el salvador de la societat actual però si pot actuar com eixos mestres d´escola  de tota la vida que es dedicaven a ensenyar uns valors i uns coneixements per a formar les posteriors generacions i en qui depositaven la plena confiança que els coneixements es transmetrien generació rere generació. El Liceu ha perdut el paper educatiu que ha de recaure sobre la cultura de qualsevol país. La cultura és educació no és un passatemps.  En aquest sentit, haurem de posar-nos les piles des de el director general fins al últim de tots els que fan possible que una òpera es representi al Teatre.

Debussy no ha sigut un fracàs però ha sigut la víctima dels difícils temps que corren.

Ja no som al S.XIX o principis del S.XX on la única publicitat de les òperes o obres de Teatre que es representaven en les ciutats eren els cartells a les entrades dels recintes, el paper escrit, el boca a boca i, posteriorment, la ràdio. Ara tenim un ventall immens de possibilitats per a arribar a tothom i inclòs arribar a triar el públic que desitgem.  La societat actual, tan absorbida pel mitjans de comunicació, ens brinda aquesta oportunitat. El Liceu l´ha desaprofitat o, tal vegada no va donar ni una sola oportunitat a una obra cabdal de la historia de la música que ja havia estat sacrificada per una primera cancel·lació durant el transcurs de la temporada.

Moltes vegades, el públic que arriba al Liceu és un gran expert o culte en la matèria i sap perfectament el què ve a escoltar i veure.  En altres,  és simplement un turista que vol veure el que es representa en el mundialment conegut Liceu. Estan aquells que venen per tradició i, a la primera de canvi, “Morfeo”  se l´ha portat en el primer acord de l´òpera i, per últim, està aquell públic molt més minoritari que ve interessat per el que es representa i que, no podent accedir a un abono, tria únicament allò que vol veure. Ah!, m´oblidava!!…  i al final de la llista, aquells estudiants que rarament es veuen pel teatre, la joventut que tant ens falta, les generacions que poden garantir el futur de la cultura. Siguem clars, tots son necessaris però, què més volem?…

Publicitat, marketing, educació, informació, conferències sobre òpera, cursos educatius sobre òpera, concerts de presentació i introducció a la música de l´òpera que es representa, col·laboracions amb escoles de música, de primària, de secundària, universitaris. Radio, televisió, internet…. i molt més. En una època de crisi econòmica mundial mirem el diners d´un dia per altre però ens hem oblidat del que és una inversió de futur.

Pelleas et Melisande” de Debussy no correspon als grans volums de so, això que agrada tan al públic i que et fa cridar “bravo!!!!” abans que el director baixi els braços. Encara que també hem tingut bravos…..desmesurats i que han fet embogir a tota la sala. En aquesta òpera cal llegir en llibret o, millor dit, cal llegir a Maeterlinck per a entendre la música de Debussy. L´obra de Maeterlinck t´ofega en unes sensacions claustrofòbiques, agonia, sofriment, és una presó de sentiments amagats i on un “t´estime” com el de Mellisande a Pelleas casi queda absovit per l´obscuritat. Sentiments que no han de fer-se visibles, tot és amagat. Ningú sap qui és Melisande ni d´on ha vingut però….Debussy ens fa veure que tot és ocult i els sentiments son únicament propis. Tot i així, hi han dos moments magnífics on la música creix i es torna boja com Golaud, amb els seus atacs de cels. El final del tercer acte obligant a el seu fill Yniold, a espiar en secret als dos amants (Pelleas i Melisande) i el final del quart acte on en un atac de cels, Golaud mor a Pelleas, el seu germà. Debussy aconsegueix amb la seva música construir un món on els sentiments i les sensacions atrapen a l´oient.

Tal vegada això s´ho ha perdut l´oient però, també s´ho hem perdut tots. La deixadesa per aquesta òpera ha portat a una apatia que ha provocat que aquesta “Pelleas et Melisande”de Debussy passi “sense pena ni glòria” pel Gran Teatre del Liceu.

“Pelleas et Melisande”. Debussy.

Orquestra simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Jean-Sébastien Bou. María Bayo. Laurent Naouri. John Tomlinson. Olatz Saitua. Hilary Summers. Kurt Gysen.

Director musical: Michael boder

Director d´escena: Robert Wilson

Coproducció Òpera Nacional de Paris i Festival de Salzburg

27 i 29 de Juny, 1,3,5 i 7 de Juliol de 2012

BRAVO!

Bravo!!

 

Hem acabat la “Adriana Lecouvreur” i abans “La Boheme”…dos dones, dos morts. Divuit funcions de Puccini i tretze de Cilea, en total trenta-una morts. Tristor, impotència, masclisme… Perquè no pot morir el i no la protagonista? Tal vegada és el que s´anomena romanticisme. Eixe romanticisme que ha mort ja fa molt de temps.

Estic segur que necessitem part de lo perdut a finals del segle XX per a aquest principi del segle XXI. Ens hem transformat en anarquistes, sociòpates, ludòpates, hipòcrites, acomodats, rebels, immorals, demagògics, egoistes suprems (tots som una mica egoistes però ara…), ignorants, mentiders, autodestructius, egocèntrics, envejosos, … res queda ja de l´amor i el romanticisme que va crear un dels segles d´or de la cultura europea.

Estem governats per una societat que absorbeix i destrueix tota idea emprenedora. La diversió ,la manipulació i la ocultació de la veritat està provocant el control d´una societat cada vegada amb menys ideals i on la “religió”, les absurdes creences i les paraules dels més poderosos controlen la direcció de l´esser humà. Estem condemnats a  la destrucció?

Però sempre existeixen llocs on entrar és respirar un ambient diferent. Un museu, un auditori, un teatre. Escoltar un òpera, un concert de música clàssica, veure un clàssic del Teatre, llegir un llibre, gaudir d´una pintura, una escultura, unes runes romanes, … tot això s´està perdent. Son poques les veus que volen un futur en la cultura.

Tothom ha oblidat el què els antics grecs ens van donar ( Els més coneguts, Platon, Pitagoras, …) i ara sols es parla del mal grec. Ningú recorda el gran imperi que ha donat els majors fruits en la evolució, l´imperi egipci i, ara sols coneixem Egipte per “La Primavera Àrab” i les protestes a la plaça de Tahrir. Ningú recorda la autodestrucció i el declivi del Imperi Romà, mentre hi havia mesos i mesos de jocs al Colisseum l´imperi anava caient política, social i culturalment. És veritat que qui oblida està condemnat a repetir els mateixos errors.

I, perquè aquesta reflexió? … al diumenge a l´última funció de ”Adriana Lecouvreur” hi va haver eixa complicitat entre l´espectacle i l´espectador. No va ser la millor funció de les tretze però si la que es va gaudir més. Els bravos als cantants, al director i a l´orquestra van crear l´ambient idoni. Per un moment tots vam retrocedir a eixe segle d´or que ens emociona quan el veiem, l´escoltem i el recordem. El Romanticisme. Prefereix patir trenta-una morts que escoltar un banquer a la televisió. En canvi, tot son retallades….però no per a la diversió. Augment de pressupostos per al futbol, per al “Primavera Sound”, les discussions sobre “Las Vegas” a Barcelona o Madrid….així fins a un nombre de augments que son del tot respectables però que incomprensibles davant de retallades en educació i sanitat, o sigui, en bens socials.

Que dir de nosaltres??…poc o molt. Ningú recorda el moments convulsos que hem patit en la present temporada i ningú sap en el moment complicat en què ens trobem. La negociació d´un futur millor està creant el menyspreu d´uns col·lectius que han rebut els colps més durs en els últims anys, Cor i Orquestra. Demanar una potenciació del Departament Musical i la preeminència i independència dels Cossos Artístics del Gran Teatre del Liceu està considerant-se com un acte de terrorisme, una cadena de manipulació, mentides i un acte de suïcidi col·lectiu. Menysprear un projecte artístic, considerar innecessari un lideratge de Cor i Orquestra,….bo!…pensava que el Gran Teatre del Liceu era un dels Teatre d´Òpera més coneguts en el món. Curiosament, aquest menyspreu no arriba de la direcció, que tampoc està lliure de culpa, sinó d´altres treballadors del Teatre.  Com he dit abans vivim en una societat que absorbeix i destrueix les noves idees o les ganes de “construir” un Teatre nou i millor.

Queda molt per fer i lluitarem pel millor. Volem continuar tenint espectacles dels grans i recordar mitjançant l´òpera els grans valors de la cultura. L´espectacle més complet i gran, l´òpera, mai ha d´acabar.

Gràcies públic pel suport en la darrera funció de “Adriana Lecouvreur”.

Silenci

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.