Converses (II)


Mentre Manel prepara el te, reviso l’estudi una vegada més. No em canso de veure la seva extensa biblioteca, de la qual, gairebé haurà llegit tan sols la meitat. La seva passió per la literatura li ha fet acumular, durant dècades, llibres i llibres amb l’esperança de llegir-los tots abans de morir; així m’ho diu sempre. Ha llegit la gran majoria dels clàssics. Adora especialment a Shakespeare, diu que mai ningú ha descrit la maldat de l’ésser humà amb tanta bona educació i belles paraules com ho ha fet Shakespeare. Però mai ha pogut amb Cervantes i el seu “Don Quixot”, la seva novel·la maleïda.

Ja no és sols Shakespeare, en general, enveja la cultura anglesa i això l’ha portat a ser un seguidor fidel de l’hora del Te. Sempre que m’ofereix Te no li he demano per un en especial, posseeix tan gran varietat que vaig decidir ja fa temps provar un diferent a cada vetllada. Encara no he repetit cap.

Escolta’m, Bernat. Hem començat parlant, així com si res, dels somnis, la mort, la realitat.– diu fent un breu resum mentre deixa sobre la tauleta de l’estudi la safata amb dues tasses, l’aigua calenta i una sèrie de quaranta nous Te.- Però, perquè no intentem de parlar dels tres alhora? Com creus que tracta la Societat el fet de tenir somnis de futur? Parlo d’eixos somnis que tothom vol fer realitat abans de morir.

Manel!, de vegades fas preguntes sense resposta o, com en aquest cas amb tantes diferents com persones hi ha al món.

Et pregunto a tu, a cas no som part del món?  el nostre punt de vista no és vàlid? hi ha cap polític en aquesta habitació per a dir-nos el que hem de dir i fer?

Per això mateix, Manel. La resposta a la teva pregunta és realment complexa. Per mi, tot esdevé de la situació de la Societat i de la transformació que ha sofert en els darrers vint, trenta anys fins a arribar al moment actual.

Fent un símil, “els somnis han mort”. Com va dir Nietzsche: “No sap que Deu ha mort”. En cada època hi han moments on el pensar de les persones canvia. Aquestes noves idees busquen canviar el món, sempre a millor però, al mateix temps, també molts es neguen a canviar i la lluita entre dos fronts comença. Vivim en un moment on els que no volen canviar guanyen, aquest no tenen altre somni que seguir les veus que els guien, somnis així no voldria per mi…

Un moment, Manel. Entenc el que vols assenyalar, que els polítics son els propietaris dels nostres somnis. Respecto i comparteixo moltes coses de la teva forma de pensar però, de vegades, els teus arguments prenen direccions que espanten.

Creus que ets lliure? No creus que el fet de creure que ets lliure és una mentida molt treballada durant molts anys?

La naturalesa de l’ésser humà és violenta i, per sobre de tot, anhela el poder. Una vegada al poder, la lluita serà aconseguir més poder i això sols és possible amb la mentida i manipulació dels ciutadans, fer creure que tenen el que no tenen, llibertat. La diferència entre els règims totalitaris i els estats de dret democràtics, és la subtilesa amb la que és coarten les llibertats en aquest últim. Parlo sempre desde larealitat que pel pas del temps ha deformat la teoria. Sé que en això estàs d’acord amb mi.

I tant! És cert que després de tants anys vivint a Europa ens han fet creure que hi han ciutadans de primera i ciutadans de segona. S’han establert diferencies molt notables entre les classes socials però les diferències i el menyspreu cap a països, anomenats erròniament del tercer món, s’han fet encara més evidents i grans. Desgraciadament, ja trobem totalment normal els termes, primer món i tercer món…que trist tot plegat. Mentrestant, ens bombardegen contínuament amb imatges i noticies de guerres, fam, desastres mediambientals, atemptats, colps d’Estats en països que, segons va decidir algú, pertanyen al tercer món. Ens fan creure que estem bé, que caminem cap a un futur millor, que evolucionem a favor d’una societat sense diferències i plenitud d’igualtat. Mentrestant, les diferències socials creixen, es retalla en despesa pública, educació, sanitat i cultura principalment, però els privats augmenten. Els rics son més rics i els pobres més pobres. Aquesta diferència social tots sabem on va encaminada. Existeix un dualisme manipulador als mitjans de comunicació que sols permet veure que hem de seguir on som o ser com “el tercer món”. On quedem els somnis de futur aquí?

Volia que continués en els seus arguments. Interrompre al Manel significa canviar de tema o barrejar tantes variables possibles que, generalment acabaves perdent el fil de la conversa. Té un visió tan amplia dels problemes socials que és difícil distingir on és el principi dels seus ideals i el final dels seus arguments. Quan exposa les seves idees és ferm, mira a tots els llocs i quan fixa la mirada amb la teva, t’intimida com a l’adversari a batre. Tot i així, no he trobat mai ningú tan respectuós amb les opinions dels demés. 

Però tornant als somnis, benvolgut Bernat. Et contaré un moment que vaig viure ja fa molts anys i que em va afectar tant com per a prendre decisions importants que van canviar la meva vida. Una tarda tornava de la feina, no serien més de les cinc quan em vaig trobar amb un home que bevia una llauna de mig litre de cervesa segut sobre el capó d’un cotxe petit de color blanc. Al moment es va obrir la porta del acompanyant i una jove va sortir d’entre una boira de fum amb evidents signes d’embriaguesa per alcohol i segurament marihuana. A dintre del cotxe, al seient del darrera un nen petit, escridassava sense compassió, plors que trencarien el cor de qualsevol. L’home va llençar la llauna, va escridassar a la jove per que entrés al cotxe, va donar portada, va engegar el motor i amb un trencar de rodes va sortir ràpidament saltant el semàfor en vermell. Digues-me, on estan els somnis aquí?

Sinó coneixes la seva forma d’actuar i pensar, les seves reflexions et poden semblar, en moltes ocasions, fora de context o molt enrevessades. Donar moltes voltes per arribar a un pensament en concret complica molt la entesa. Quasi sempre parla amb rapidesa i amb tensió quan es tracta d’un tema social. Durant molts anys va mantenir una lluita constant per a aconseguir la igualtat social. Els bens socials universals, la justícia, la llibertat i el respecte son per a ell els pilars indispensables per a una societat de futur. Per la seva lluita a una causa justa, ha patit innombrables atacs a la seva persona i a tots els que l’envoltaven, família i amics. Un dia va deixar de lluitar, va decidir que la seva lluita estava a les aules, formar als joves de futur. “Tots neixen lliures i així han de ser fins la mort”…és sempre la seva frase en tots i cadascun dels dies lectius. 

Benvolgut Bernat, segurament has escoltat moltes vegades eixa frase que ve a dir: “si tractes als teus fills com a animals actuaran com a animals”. Tots ens devem a la educació rebuda. Que en treus de la història que t’he contat?

A la taula continua l’aigua calenta, les tasses i la varietat infinita de Te; em quedo pensatiu una estona mentre el Manel posa l’aigua i jo trio un dels te vermell. Finalment poso veu als meus pensaments.

Suposo que la probabilitat de que moriren en un accident de transit és bastant alta. Molts voldrien, sabent el dolor que provoca veure nens petits en un estat com el que m’has contat, que quedés orfe de pares i pogués tenir una vida millor.

Un moment, Bernat! – interromp sobtada i autoritàriament. – Et demano pels somnis no perquè jutgis el que desconeixes. No ens som de jutges nosaltres i ningú ha de jugar a ser Deu.

He respost el que la gran majoria hagués pensat, que no eren els pares adequats. Saps que avui en dia tots som jutges.

I sobre això et pregunto, creus que aquesta parella de joves no estimaven al seu fill?

Ningú ha de respondre a tal pregunta que no siguin els mateixos pares.

Això ja és més just. Parla’m dels somnis d’aquesta família.

No puc parlar-te dels somnis d’una família que desconec. –Resposta que va extreure de nou el somriure de complicitat d’en Manel.– Podem parlar del que creiem. Tots els nens tenen el mateix somni, jugar. Una habitació amb joguines. Somiarà que demà sortirà al parc o jugarà a l’amagatall al pati del col·legi. Somiarà que si cau al parc els seus pares estaran ahí per treure-li les llàgrimes amb una abraçada. Somiarà en que arribi Nadal per a que el Pare Noel o els Reis li portin moltes joguines. Somiarà en ser gran i quan això passi, els seus somnis canviaran. A mida que creixi, els seus somnis es faran més difícils d’acomplir però la seva lluita serà aquesta, acomplir els seus somnis. 

I els seus pares?

Em pregunto com van arribar a aquest extrem, en aquest estat ningú és conscient dels seus actes. Per mi, és tot fruit de la desil·lusió i la rendició, van deixar de creure i lluitar pels seus somnis. Hom dirà que la societat et proveeix de les eines necessàries per a acomplir els somnis, suposo que si aquesta afirmació fora correcta no hi haurien casos com el d’aquesta família i, si mirem amb una visió més general, tampoc hauria “tercer món”.

Una de les moltes habilitats d’en Manel és parar les converses en el punt on ell creu ideal creant un silencia a la seva mida. Utilitza aquest silenci com ell li ve de gust, es mou suaument al seient, s’aixeca i mira la prestatgeria, remou lentament el te de la tassa, mira al infinit…és una pausa interminable, tot i que sols es tracta d’uns trenta o quaranta segons. Posar en dubte al seu rival mitjançant el silenci és una estratègia adquirida en el grans debats als quals ha estat acostumat durant el seu període docent a la universitat.

Tot just en el moment que obre la boca per llençar el contraatac, uns colps suaus a la porta de casa interrompen per a canviar de direcció la conversa:

Ves per on! Ja és aquí!

Em quedo sol i en silenci a la estància mentre el Manel surt a rebre, segurament, el nou invitat. Era habitual que s’uniren a les nostres converses invitats que pactàvem amb antelació, enriquir les nostres converses és part de la nostra evolució però, en aquesta ocasió, no hem pactat res i em resulta quelcom estrany. De totes formes, sempre he sabut que en Manel no fa res a les fosques, sempre té un pla per a tot. 

Escoltar obrir la porta i com parlen sempre amb veu baixa. Uns besos sonors i una veu de dona jove. El que abans eren dues passes allunyant-se ara son quatre que tornen amb pas ferma, el misteri provoca que el cor prengui la decisió de bombejar més sang per a calmar l’estat de nerviosisme que s’ha creat a dintre meu. M’aixeco just al moment que la porta s’obri i llavors veig el somriure meravellós de la Eva, la neta d’en Manel.

Quant de temps sense veure’t tiet!.– em diu en mig d’una forta abraçada.

Quina sorpresa més maca, Manel!

Cadascú pren lloc a les cadires de la sala entre mirades i paraules de confiança, felicitat I complicitat. La Eva és una nena realment intel·ligent, que al seus vint anys ja és tota una dona amb dues carreres universitàries i actualment està en mig d’un doctorat en el que el seu avi li dona un cop de mà. Manel treu una nova tassa de Te i tots tres busquem una posició còmoda i per a reprendre la conversa. Manel retorna:

Aquesta vegada no vull donar moltes voltes al tema. Avui, benvolgut amic, t’he introduït conscientment en una història que desconeixies. – resposta que va fer esborrar el meu somriure per frunzir el rostre. – Aquell nen del cotxe, no era un nen era una nena d’uns tres anys, avui en dia ja en té vint i la tens aquí amb nosaltres.

Anuncios

Converses (I)

Miro el rellotge. Falten deu minuts per a l’hora acordada i accelero les passes. No m’agrada arribar tard enlloc. 

Quan arribo al portal, el primer reflex és empènyer la porta amb força malgrat que quasi sempre me la trobo oberta. En entrar desvio inconscientment la mirada cap a la petita habitació situada estratègicament a la dreta dels ascensors per a poder vigilar l’entrada dels visitants. Dintre, una dona d’uns seixanta i pocs mira amb desconfiança a tot el qui entra pel portal. Encara no sé si la dona parla, sempre que li he dedicat un “hola” amb un bon somriure m’ha contestat amb una mirada seria i detectivesca, òbviament adquirida després dels seus anys d’experiència com a portera.

Saludo a un home amb un “Bon dia” sonor i aprofito per entrar dintre de l’ascensor mentre em dona pas subjectant la porta. – “I perquè jo i no ell?” – Aquesta és la pregunta que em ve al cap una vegada dintre del minúscul ascensor. Per a un home de metre noranta com jo aquest tipus d’ascensors instal·lats amb calçador als habitatges centenaris de l’eixample de Barcelona creen un efecte claustrofòbic innecessari. Amb un colp sec es posa en moviment ascendent i, una vegada més, penso si em salvaria si caigués al buit. Diuen que si saltes en l’últim moment les probabilitats de sobreviure augmenten però, quan és eixe “últim moment”? i, el sostre, no s’enfonsa amb l’efecte de compressió?… Perquè jo i no ell? De vegades un petit recinte pot despertar la més gran de les pors. En arribar al pis de destinació i obrir-se les portes surto de la maleïda capsa del terror a corre cuita. Miro com les portes es tanquen i segueixo amb la mirada com l’ascensor reprèn el seu camí, tal vegada, buscant aleatòriament la seva víctima… Deixem-ho aquí.

Les meves especulacions sobre la mort es reforcen en mirar el pati interior. És una tercera planta però una quinta real. El que separa el replanell d’una caiguda d’uns vint, vint i cinc metres és una barana de ferro que queda a uns deu centímetres de la meva cintura. Miro la caiguda. És una caiguda amb efecte embut que finalitza quasi a la mateixa porta de la habitació de la portera. La sensació de foscor durant la caiguda ha de ser terrorífica. Vull deixar aquests pensaments, un calfred recorre el meu cos mentre toco al timbre de la casa. 

La porta s’obri automàticament. Ningú m’espera. Entro i tanco la porta silenciosament per no trencar la tranquil·litat que es respira en aquest ja familiar pis. Silenci i una llum tènue son les primeres sensacions en entrar-hi. El passadís infinit és on sempre espero al propietari de tanta calma.

Reconec la música quasi imperceptible que m’arriba de sobte a la oïda. Al final del passadís una porta s’obre i una de les més belles cançons mai escrites sona amb claredat inundant i transformant la calma de la llar. “Beim Schlafengehen” de “Vierte letze Lieder” de Richard Strauss.

Suposo que és el que moltes vegades desitgem, no? Que el dia acabi ràpid per caure en la son i deixar-se portar per uns somnis incontrolables però alliberadors.- és el primer que dic en seure mentre escolto la cançó.

I, quina creus que és la raó que ens porta a desitjar un moment tan quotidià?

En la meva opinió…suposo que es deu tot a un problema d’acceptació.

Explica’t, si us plau.

Ningú de nosaltres vol tenir problemes durant el que se’ns dona de vida però tots sabem que no deixa de ser una utopia. En tenim problemes i sempre en tindrem. Mentre som petits no ens adonem del pas del temps i, sempre hi ha un adult, majoritàriament els nostres pares, que ens solucionen o ens ajuden a solucionar els problemes. Tot i així, no som conscients dels problemes perquè, quan som petits, l’aprenentatge és global i no específic. Aprenem els sentiments, a escriure, a llegir, les primeres sumes… coneixements bàsics i generals però, ningú ens ensenya que tenim un temps limitat. Quan creixem, enyorem aquells temps i afrontar molts dels problemes del dia a dia, de la vida mateix, se’ns fa complicat i ens esgota. Ningú ens explica que és la vida. En aquest dies complicats volem que arribi la nit per deixar-nos portar pels somnis. Molts voldrien no despertar i somiar per sempre més. 

Consideres els somnis com una escapatòria als problemes?

No exactament. Molts han trobat solucions als problemes en els somnis. Ja saps que el mon dels somnis ha portat de cap a molts, ho demostren la gran quantitat d’estudis al respecte, la seva interpretació, la seva utilitat tant mèdica com social, ….somiar despert. 

Et podrà semblar ridícul aquest salt en el temps. Passaré de Hermann Hesse i Richard Strauss a el film “The Matrix” dels germans Wachowski però, no deixo el tema dels somnis. Neo desperta d’un llarg somni per a ser una mena de messies. Recordo com un dels “rebels” traeix als seus, inclós al messies, per seguir en un somni, un somni per a esborrar la dura realitat. Molts pensen, molt abans d’aquest film, que vivim en un somni i que en morir despertem per viure de nou però evitant els errors comesos. 

Suposo que és un engany per justificar-se a si mateix la vida actual. Un somni. Covardia?

Covardia, por…mitjans per eludir la realitat i els problemes. Creus que estan relacionats?

No son els somnis reflexes dels nostres problemes diaris? Des del problema matemàtic del que no trobem la solució fins l’amor en secret que sentim per una persona. Als somnis tot és “real” i això que no aconseguim a la vida real, el podem aconseguir als somnis. Si, podria dir que els somnis son el nostre “Matrix” però sense cap context religiós com al film. 

Estimat company, trobo que aquesta música t’ha torbat més de lo habitual. No vull parlar del que no es vol parlar però permet que faci ús de la nostra confiança per a ser una mica indiscret i trobar el motiu de la ràbia que trobo continguda a les teves paraules.
Em miro a en Manel i vull no parlar creant un silenci necessari per a mi mentre sona el solo de violí.

En Manel és un home fet en mil batalles. Per mi és com Percival, ha patit infinitat de penúries en la recerca del seu petit greal, la vida. És extremadament intel·ligent però ho oculta darrera d’una mirada trista i hipnòtica. Has de conèixer-lo per saber com actua, que sent i quines son les seves inquietuds. Ell ja ha entrat en la dècada dels setanta i malgrat que ens porten gairebé trenta anys de diferència, des de que ens vam conèixer ja fa uns vuit anys, no hem deixat de veure’ns per a, almenys per la meva part aprendre de tot això que compartim i del que no. Un home just, o almenys això penso doncs ell sempre diu que la justícia depèn molt dels ulls que ajusticien. Defensor dels drets bàsics, culte, metòdic, pragmàtic i amb una capacitat única per posar en dubte qualsevol teoria amb arguments propis. Mai fa ús dels seus coneixements adquirits en la lectura dels grans escriptors i pensadors, per a d’ell un ésser humà cultivat en la lectura i el raonament és totalment autosuficient per a crear els seus ideals sense transgredir cap “norma natural”. 

Ens reunim sempre que podem el dijous de cada setmana per conversar de nosaltres, de la vida, de la societat, no tenim ni organitzem cap temàtica per a les nostres trobades, simplement conversem. Sembla com la cita del psicòleg però a en Manel l’he trobat per sobre de tot això i m’ha ensenyat a veure perspectives del que ens envolta que mai hauria vist sense ell. 

Trobo curiós com molts envegem la vida d’altres. En conèixer a en Manel, molts li han dit que volen ser com ell quan siguin grans i, amb el seu somriure enigmàtic sempre ha contestat que no recomanaria mai a ningú ser com ell. El seu passat està ple, en alguns moments, d’experiències que altres persones no haguessin suportat. La calma i paciència  que ha atresorat durant tants anys malgrat els problemes viscuts fan d’ell una de les persones més sanes que he trobat mai. Tot i així, jo que conec el seu passat, és un passat que no voldria per mi.
“Beim schlafegehen” em recorda a una dona. – Miro a en Manel i veig el seu mig somriure que delata curiositat. Sols amb la mirada m’invita a que continuï la història.– és una cançó que hauré escoltat milers de vegades. És difícil trobar durant la teva vida algú que comparteixi una peça musical fetitxe. Ella i jo vam coincidir però, de les quatre cançons, per a ella la predilecta era aquesta i per a mi la següent “Im Abendrot”. Si et fixes bé amb el text de cadascuna veus les diferències notables, mentre un parla del descans i els somnis, altra parla de la companyia durant la vida i lo important d’arribar al final dels dies pensant que has fet tot el que desitjaves i que conserves amb tu eixa persona que has estimat des del primer moment. Somnis i realitat. Hi han persones que passen per la nostra vida com si res però d’altres et trastoquen de dalt a baix els teus fonaments i quan això passa, mai s’oblida. Amb ella vaig aprendre a odiar i, curiosament, sols la odio a ella. L’odi és un sentiment que menyspreo però, la ràbia continguda m’impedeix sentir altre sentiment. 

L’odi no és un camí. Aquest sentiment no et deixarà aflorar d’altres més útils i romàntics però, benvolgut amic, tu això ja el saps. La nostra vida és una línia que pren direccions diferents a mida que vas coneixent les persones que més t’influencien. Així és des del primer fins l’últim dia però, el més important és que, tant tu com jo, hem canviat i canviarem la línia de molts altres. 

Son les set de la tarda. Una tarda inusualment freda al mes de Novembre però a l’estudi d’en Manel, la calidesa de les seves paraules, de la calefacció central i la conjunció de la música i la llum, ens convida a passar una tarda especial.

Que vols un te, Bernat?- em proposa en Manel.

Silenci

A veces nos olvidamos que podemos decidir por nosotros mismos.

Supongo que todo viene ordenado por la sociedad en la que vivimos. Estamos acostumbrados a los tópicos, a lo que alguien decidió que era bueno o malo, al egoísmo, al egocentrismo, al orgullo, vivimos en una sociedad competitiva y donde se decide quién es el ganador sin mirar su valúa. Con ello, nos olvidamos que todavía podemos decidir por nosotros o, al menos, eso es lo que debemos pensar. 
Miles de veces he recorrido el camino que en el día de ayer recorrió la fatídica furgoneta, esa ha convulsionado la vida diaria de Barcelona. Ver por televisión el lugar donde finalizó la carrera mortal me llenó los ojos de lágrimas. Pensar que casi todos los días del año estoy ahí, trabajando, llenando corazones con infinitas emociones pero siempre con arte, con música y ayer, el Gran Teatre del Liceu, como todos los lugares de la Rambla, fue testigo de una masacre sin razón. Cuando vuelva a cruzar la Rambla para llegar a la puerta de artistas, inevitablemente miraré hacia el lugar donde todo terminó, por suerte o por desgracia. Nada volverá a ser lo mismo. 


Aún así, el mundo sigue dando vueltas y el sol saldrá mañana como lo ha hecho hoy y, el próximo septiembre, la música volverá a sonar en el Liceu. Nos guste o no así es y así debe de ser. Yo acepto la invitación a la danza, a bailar con la música, a seguir sintiendo miles de emociones. Acepto seguir el camino, sin un mapa, sin una guía , sin ninguna meta que seguir, seguir viviendo sin miedo porque así lo decido. Seguiré viviendo libremente solo pensando en vivir esta locura que es la vida. Solo tengo una condición, una norma, una ley, vivir con respeto hacia los demás.


Hoy vuelvo a poner la piedra del nuevo camino, porque así debe de ser. La vida sigue. Apostemos por vivir como queremos y no como quieren otros con el terror como arma. Somos libres y así ha de ser. El camino está ahí, nos levantamos y caminamos con la cabeza bien alta, con fuerza es difícil que nos derriben.

Barcelona, casa meva…dema torna a sortir el sol. Força! 

Estones

Aprofita…. Vaig fer el que vaig fer però si bé mires, la nostra vida està plena de coses “que vaig fer”. Coses bones, coses dolentes, coses que no son ni bones ni dolentes (ja he fet les tres varietats possibles)…. Doncs no pensem, gaudim!!  Pren el temps per a gaudir de “Petites estones”, a la fi, serà una cosa més de les “que vaig fer”. 

Ja no ens cal Zaratustra

Quan estic a la muntanya sempre recordo l’inici de “Also sprach Zaratustra”(Així parlà Zaratustra) de Friedrich Nietzsche. Zaratustra, després de deu anys a la muntanya, torna per a ensenyar al “home” el camí de la seva “superació”, el camí cap al “superhome”, la mort de Deu…. Teories que molts han mal interpretat durant la història moderna. En el camí de baixada es troba amb un vell al bosc, el sant l’anomena i, aquest el reconeix de quan va ascendir cap a les muntanyes. Ara, en el seu retorn, el sant el troba diferent, canviat. Quan Zaratustra li comenta la seva missió, mostrar els nous coneixements, el sant li recomana, entre d’altres coses: 

-“no els donin res, si de cas, treu-li algunes…..dóna’ls almoina I, si això, que la demanin”
Quina realitat més gran ens descriu en dos paràgraf el que és “l’home” qui no accepta que ningú li doni “lliçons”, el mon està ple de “llestos” i va en augment. Tot el que no va amb la corrent de la societat , aquesta s’encarrega d’expulsar-lo, fins a intentar acabar amb la corrent contraria, així ho assenyala Zygmunt Baumann. Ens donen dues possibilitats, anar amb la societat o anar contra ella, si triem anar en contra de la Societat, ens convertiríem en un nou Zaratustra a qui anomenarien un “xerraire” i acabaríem sent apartats i aïllats. 



M’agradaria trobar-me amb Zaratustra en el seu descens de les muntanyes i, si fora en aquestes muntanyes que tant estimo, millor encara. Zaratustra, que ja es va adonar de que el mon està cec i sord, si tornés a baixar, pot ser aquesta vegada, si acceptaria la invitació del sant per a quedar-se amb ell i no continuar amb el seu camí.
De tota manera, no cal que Zaratustra baixi, ja hi pujarà el mon allí on estigui, les noves tecnologies, malgrat que ens fan cada vegada més cecs malgrat, ens permeten arribar allí on sigui.
No es tracta de seguir cap filòsof, pensador…es tracta de construir un mon millor i penso que el principal pilar ha de ser el respecte i, això ja es va perdre fa milers d’anys.


Seguiré pujant als cims i seguiré perdent-me per les muntanyes deixant anar la meva ment i pensant en que un mon millor és possible. Jo sol no puc ni sóc qui per a intentar canviar res, quan baixi de la muntanya no seré cap Zaratustra però almenys intentaré deixar el meu petit gra de sorra en l’intent de crear un mon millor.

Retrobaments

Es hora de tornar a recuperar-te.

Fa anys que et vaig deixar a meitat, té igual al raó, el fet és que, tot i que em vas engolir des de la primera pàgina, un dia vaig tancar-te i et vaig deixar al teu racó de la llibreria fins avui. Hauria de ser delicte deixar un llibre a meitat i també ho hauria de ser escriure alguns best-sellers, tot i que ben mirat, per molt dolent que sigui el llibre, sempre millor llegir que permet obrir la ment a la imaginació que no pas deixar-te portar pel comandament de la televisió o quelcom semblant. Penso que estic al millor lloc per a reprendre les aventures del cavaller “Tirant lo Blanc”.


Amb pocs dies ja he rellegit moltes pàgines malgrat que les havia retingut al cap(l’edat encara no ha fet mal i la memòria la tinc intacta) al mateix temps que he reprès les ganes d’escriure tot el que em passa pel cap. 


Amb nens petits la improvisació és més que un repte, tot i que de vegades no puc desvincular-me de les meves arrels i més d’un cop acabem improvisant el dia i, sempre surt de luxe. Tot I això i no ser partidari de la programació diària, he aprés que tampoc és tan mala idea. Preparar amb temps el que vas a fer cada dia m’està donant calma i la possibilitat de gaudir de tots aquest paratges tan magnífics com si fora la primera vegada. Com una simbiosis, estic sentint com els ulls de la meva petita acompanyant, la meva petita ànima de quasi sis anys, han transformat el meus i puc sentir la bellesa, la immensitat, la diversitat de colors, la calma, la tranquil·litat, els sons de la natura. No hi ha millor teràpia que tornar a llençar pedres als llacs o als rius.


Aquí no imagino el soroll dels camps de batalla on Tirant feia valdre la seva espasa per a defendre un regne, una nació o el cor de la seva estimada( o estimades) però m’enfonso en la lectura de les seves aventures quan arriba el silenci de les nits.
Les nostres aventures a la muntanya no parlen de cavallers però parlen de nous descobriments, de sargantanes, de floretes, de vaques, de cavalls,…



Sàpigues que no m’oblido de tu.

Bon viatge

DSC_0214.JPG

Has marxat.

Mirar-te durant el temps que se m’ha concedit ha estat el millor regal que podia demanar. Seràs un més dels records inoblidables que guardo al cor. La vida son experiències, moments i records de tota mena. No tinc cap queixa.

Avui ja preparo l’equipatge. Maletes, motxilles, llibres…records, desitjos…aventura i il·lusions. Feia temps que no em sentia així, viu de nou. Un any més, la meva desconnexió, serà la muntanya. Tranquil·litat.
Preparant les maletes em ve al cap que sempre preparem les vacances com el viatge especial de l’any i ens oblidem que la vida mateix és un gran viatge al que hi ha que preparar-se cada dia. Afrontar les pors, lluitar pels desitjos, allunyar-se de les coses i persones que ens aparten del camí (persones tòxiques li diem),… prou d’escuts, prou de proteccions, omplim les nostres vides de persones que puguem recordar amb un somriure malgrat que estiguin lluny. Ja t’ho vaig dir, estan lluny podem estar a prop i estan a prop podem estar ben lluny. Vull viure moments que els recordi per la seva bellesa, son els moments que em faran tenir el cor al puny però, faran que conti mil històries inoblidables.
Un dia, dos dies, paraules, fets, es suficient per a que la teva vida doni un gir inesperat, per a bé, per a mal, mai se sap, sols sé que vas arribar i vas capgirar tot el meu mon. Tants moments i tants pocs.
D’avui per demà tot pot canviar, no és la primera vegada ni serà la última però recordant “Lost in translation”, no em queda altra que davant el soroll d’una vida trastocada poder dir que: “ets el millor que m’ha passat en molt de temps”. La resta….un futur incert.

 
Les muntanyes m’esperen i allí, el xiuxiueig del silenci, serà més fort, alt i clar que mai.

Bon viatge.